31/03/2022

Una història xilena amb cognoms catalans

4 min
Gabriel Boric, president electe de Xile, abans de pronunciar un discurs davant els seus partidaris

Salvador Goya Roset va arribar a Barcelona l’octubre de 1973, exili exprés després del cop d’estat del general Pinochet. El 1939, el seu avi matern havia fugit a Xile a bord del vaixell Winnipeg, noliejat per Pablo Neruda, que moriria sense temps ni de patir l’exili interior. L’avi Roset havia estat fundador del PSUC a l’Alt Camp, i el primer que va fer Salvador Goya Roset quan va arribar va ser demanar-hi l’ingrés, que hauria de ser automàtic perquè militava al Partit Comunista de Xile. Parlava un perfecte català que li havia ensenyat la mare, mestra de la República, amb la gramàtica d’en Fabra. El va rebre un altre exiliat ja retornat, Robert Blasco, i el seu fill, el doctor Edmon Blasco, i jo el vam connectar amb la direcció.

Salvador Goya, comissionat per Salvador Allende, havia dirigit la resposta del govern de la Unidad Popular a la vaga i mobilitzacions de la patronal dels transports de l’octubre de 1972, “el paro de los patrones”, que pretenia paralitzar el país, crear un malestar generalitzat que degenerés en disturbis i alta tensió al carrer, i preparar el que finalment s’esdevingué: la caiguda de la coalició d’esquerres i la dictadura militar. La policia política, la DINA (Dirección de Inteligencia Nacional) va esbotzar la porta de casa seva quaranta-vuit hores després del bombardeig del Palau de la Moneda i la mort del president Allende, i al no trobar-l'hi el va posar en cerca i captura. El responsable d’haver contrarestat la vaga dels transports era a la llista de la primera onada repressiva.

Goya em va explicar amb precisió aquella vaga inversa, apuntant un perill que també va aflorar: la passivitat de la dreta democràtica, en el seu cas la democràcia cristiana, pensant que allò li rendiria electoralment i recuperaria el govern. La reflexió que feia és que quan la dreta deixa fer al feixisme, el feixisme se la cruspeix, i que, o se l’atura quan encara no té prou força, o si acumula forces ja no s'és a temps d’aturar-lo: el tardà penediment de Frei. A més a més, els interessos nord-americans, que representa més la CIA que els seus diplomàtics, maldaran sempre per sabotejar “els governs de les esquerres no submises”, talment ho expressava.

Fa de mal comparar res, i encara menys en coordenades de temps i espais tan diferents com el Xile de 1973 i l’Espanya de mig segle després. Però evocar records és lliure i bé que tothom invoca sempre l’ensenyança de la història, si més no per veure-la venir abans que ens marxi de les mans i ens ajudi a intentar evitar la càrrega de desgràcia que pugui traginar als lloms dels seus llibres futurs. 

A Espanya governa per primer cop des del Front Popular una coalició d’esquerres amb suport extern d’independentistes bascos i catalans: els rojos i els separatistes, tots els dimonis que els militars hostils a la República van invocar per justificar el cop militar de 1936. Ara, davant la majoria parlamentària, la dreta reacciona en cadena començant per donar peixet institucional a l’extrema dreta amb la presidència d’un Parlament i una vicepresidència de govern, a Castella i Lleó, que Franco va fer seu del seu primer govern com a bressol de la unitat nacional des del casament dels Reis Catòlics a Valladolid. El segon pas va ser treure del mig expeditivament un líder que no els liderava prou, i a més a més el seu discurs era una fotocòpia de les arengues del capità manaies de la ultradreta: calia un perfil de moderació que ajudés a tapar les vergonyes internacionals a mesura que la coalició entre la dreta i l’extrema dreta s'anés consolidant. 

Amb tots els assajos enllestits, la vaga patronal dels transports, la paralització de l’economia aprofitant maquiavèl·licament una guerra, l’alarma social per la manca de subministraments i la por més terrible de les pors d’una quotidianitat en pau: la que es passeja per les línies buides dels súpers, tanca botigues per manca de gènere i entra a la cuina i el rebost de cada casa. Descontentament dels empresaris, que perden diners a cabassos, i de les economies domèstiques, que entomen el problema en el cos a cos de les primeres necessitats.

A Xile ha tornat l’esperit d’Allende: aquella salutació a la seva estàtua, fora de protocol, de la presa de possessió del nou president, Gabriel Boric Font, segon cognom català, com el Roset d’en Salvador Goya. Veurem què pot fer quan el seu programa de govern sigui llegit a Langley, la seu de la CIA que la sèrie Homeland retrata com el veritable nucli dur del poder made in USA, més que The west wing de la Casa Blanca, posats a jugar a la moda de les sèries. I aquí, doncs, a veure si l’esquerra aguanta un embat tan terrible o tria fer concessions a la defensiva, com l’enterrament definitiu del dret d’autodeterminació a compte de calmar els americans socis del Marroc, apaivagar una crisi migratòria immoralment estigmatitzada per la ultradreta, i deixar podrir el “problema catalán” quan ja han aconseguit tenir l’independentisme en replegament tàctic, recessió demoscòpica i activisme restringit, que ha passat de milions de ciutadans mobilitzats pel país a centenars defensant un tram de la Meridiana.

L’11 de setembre de 1974, Salvador Goya Roset va organitzar una roda de premsa clandestina a Barcelona. El delegat de la Unidad Popular a l’exili va commemorar el primer aniversari de la mort d’Allende i ell va parlar en català de l’11 de setembre de 1714. Raimon va traduir al català Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, i li va dedicar la portada d’un disc que va treure aquell any.

Antoni Batista és periodista