L’honor de la ciutat
1. Avorriment. El primer debat entre candidats a l'Ajuntament de Barcelona ha donat les pistes sobre una campanya que pot arribar a ser insuportablement avorrida. Tots contra Colau, sense que ningú dibuixi un projecte alternatiu de ciutat, potser per pudor o per impotència. Un marc de discussió ridículament limitat: superilles, turisme i ampliació de l’aeroport (aquest últim, horitzó principal de la candidatura socialista). I una constatació: a l’hora de parlar de la ciutat el “conflicte polític” amb l'Estat s’evapora ràpidament. Ja va donar el senyal Junts, amagant el seu nom darrere la bandera Trias, i ha seguit ara amb el seu candidat demanant a Collboni que es comprometi a fer-lo alcalde si queda primer. Que les banderes no siguin obstacle per arribar a l’alcaldia.
Trias va voler convertir les eleccions en un duel entre ell i l’alcaldessa i el resultat ha estat que ara mateix la regla del joc és tots contra Colau. Una dinàmica que pot beneficiar-la, en la mesura en què es reparteixi el vot advers. Sentint els candidats, sembla que Barcelona comenci i acabi a l’Eixample. I és molt més: és una gran ciutat.
2. El futur de la ciutat. L’estat nació ha estat el marc de la democràcia a Europa. Però ha perdut eficiència –massa gran per a algunes coses, massa petit per a d'altres– i, al mateix temps, és una llosa per dotar Europa d’una mínima identitat comuna. La cultura nacional es basa en la presumpta unitat de base dels ciutadans que poblen l'estat. Però en societats que per la seva composició no poden amagar la seva heterogeneïtat, és l’hora de tornar a aquest “lloc d’una humanitat particular”, com deia l’historiador Marc Bloch, que és la ciutat europea. N'hi ha prou revisant els suplements culturals dels principals diaris per constatar el caràcter endogàmic que té encara una alta cultura molt deutora del marc nacional: els debats són molt autoreferencials. ¿Poden ser les ciutats els nodes adequats per teixir una xarxa d’identificació bàsica europea? “Les ciutats –diu Baumann– són espais on els estranys viuen i conviuen en estreta proximitat”. La seducció de la ciutat ve del fet que la varietat és promesa d’oportunitats. I la prioritat dels candidats hauria de ser que segueixi sent així.
El fantasma de la incertesa generat per la globalització, per la pèrdua de poder dels estats davant dels diners, pel present continu en què estem atrapats, per la ideologia de la por, amenaça la ciutat amb la fractura. L'urbanalització, per utilitzar l’expressió de Francesc Muñoz, la separació d'urbs i civitas (François Choay) per la via de l’ocupació indiscriminada del territori per la urbanitat dispersa, desdibuixa la ciutat densa, com a espai d’anonimat i llibertat. Però Europa, malgrat tot, ha aconseguit mantenir la intensitat de les seves ciutats. I ha tendit a assumir els conflictes i convertir-los en factors d’oportunitat, almenys fins que la revolució conservadora ha vingut a passar la destral.
És a la ciutat on es donen els canvis. És a la ciutat on encara és possible que l’espai públic exerceixi de lloc de trobada i contacte, indispensable per al reconeixement mutu, que és la base de qualsevol forma de convivència realment possible. I són les ciutats les que fan de nodes de connexió.
Però la ciutat és sobretot el lloc d’una identitat oberta. El lloc en què és possible trobar un denominador comú entre els estranys que la componen. Una identitat mínima molt semblant a la que requereix la reconstrucció de la consciència europea. Una identitat basada en el reconeixement de l’altre i en la defensa d’un model europeu que hauria de compartir els elements de la cultura urbana: la sobirania compartida entre estranys, la solidaritat política, la diversitat i el conflicte com a portadors d’oportunitat i de canvi, i la negociació i el diàleg com a manera de relacionar-se. Sense necessitat d’inclinar-se davant de cap Déu, sigui la pàtria, la ideologia o la divinitat de torn. I seria desitjable que els candidats fessin honor a la condició de la ciutat. Fent dels debats una confrontació de projectes, que facin evident què vol i per a qui treballa cadascú, en lloc de dedicar-se només a fer-se petites pessigades entre somriures.
