Les idees i les coses
L'extrema dreta fa un plantejament basat en fets o en creences generals: l’habitatge té un cost que la majoria de les famílies no poden pagar, els poders públics tracten millor els immigrants que els nacionals, hi ha inseguretat al carrer per l’alt nivell de delinqüència dels immigrants, la UE és reglamentista i ens costa molts diners. Missatges senzills i directes, amb pocs matisos. Els partits tradicionals, conservadors i socialdemòcrates, fan plantejaments més ideològics que factuals. No contraposen els fets sinó les idees. Per a molta gent, aquestes estan lluny del que directament els importa. Els fets són immediats, les idees menys, perquè són matisables.
Les xarxes socials són avui la font d’informació majoritària per a molts ciutadans. I plantejar la comunicació sobre fets té avantatges perquè poden ser útils per reforçar el que es vol comunicar. Comunicar idees, en canvi, requereix parlar del contrast, de l'opinió diversa, de la intensitat de l’argument i dels matisos... És inevitable.
L'aproximació ideològica de la dreta i l'extrema dreta als EUA (dos col·lectius socials que s'agrupen sota un únic partit, el republicà) augmenta la importància d’aquest fet, perquè ara ja no és un grup extremista el que es regeix per aquests principis, sinó tota la part de la ciutadania més conservadora, més del 40% de la societat. A Espanya comença a succeir el mateix per la proximitat i la col·laboració política de Vox i el PP, en la qual el lideratge polític és més del primer que del segon. L'extrema dreta no fa excepcions, s’adrecen a grups grans i relativament monolítics. Els partits tradicionals s’adrecen més a les minories per interessar i agrupar diferents col·lectius.
El Partit Demòcrata als EUA, abans i després de les eleccions de 2016 de Donald Trump contra Hillary Clinton, va deixar de banda la classe obrera blanca dels estats del Midwest, que ha patit la reducció de salaris i la desocupació a causa de la globalització. Han passat a votar republicà. El Partit Demòcrata, impulsant la globalització econòmica durant molts anys, els va “perjudicar” directament. Per a moltes manufactures, cotxes, electrodomèstics, tèxtils i matèries primeres, la fabricació s'ha traslladat en part a l'Àsia i la Xina pel menor cost de producció i el cost irrellevant de transport. No hi va haver protecció de la producció local, cosa que l'administració Trump ara reverteix amb aranzels a les importacions i mesures d’ajut a la fabricació local. Durant anys, el partit demòcrata va oblidar aquest col·lectiu per dirigir-se a minories. L’error del Partit Demòcrata ha estat perdre el focus en la població treballadora. Aquesta circumstància, unida al fet d’una pretesa superioritat intel·lectual demostrada per la població amb estudis universitaris respecte de la resta, ha estat una actitud electoralment letal per al Partit Demòcrata. Va oblidar el que era important per al benestar de la ciutadania de classe baixa i fins i tot els va menystenir. És un exemple clar d'infravalorar els fets que afecten les majories per ocupar-se d'idees que importen a les minories.
Aquestes circumstàncies, traslladades a Espanya, expliquen la política que desplega al PSOE en relació amb els partits d'àmbit autonòmic. Una política més complexa per la feblesa del partit pivot, el PSOE, que comparteix poder i electorat amb el PP, i per la ideologia nacionalista/regionalista de molts partits d'àmbit autonòmic. A diferència dels EUA, el debat aquí no és entre una política més a la dreta o més a l'esquerra, sinó sobre qui guanya pes, el govern central o els autonòmics.
Els partits tradicionals de la dreta no rebaten els arguments de l’extrema dreta perquè així mantenen una diferenciació limitada que els permet pactar-hi governs compartits. Els d’esquerra tampoc, per no entrar en conflicte en matèries delicades. Així, els arguments de l'extrema dreta no es discuteixen directament. I aquest és possiblement l’origen del problema que ara es planteja.
Les demandes regionals han estat formalitzades, però la qüestió és si es poden satisfer sense modificar el repartiment de fons entre el govern central i les comunitats autònomes. Això no requeriria una reforma constitucional, però sí una de competencial i econòmica entre el que fan i paguen un i els altres. I per a la dreta, la unitat d'Espanya és un bé suprem. Encara que aquesta no estigui en perill, si se'n parla, la discussió canvia de nivell, perquè Madrid és la capital del regne.
Ja se sap que implantar el principi d'ordinalitat sense que cap comunitat perdi aportació del govern central exigeix transferir 25.000 M€/any més a les comunitats autònomes, un 5% dels pressupostos generals. I, en vista del creixement de la recaptació fiscal, això és possible si es fa de manera progressiva. ERC i Junts ho haurien d’entendre: un nou finançament per a Catalunya només és viable a través d’un nou finançament autonòmic a escala estatal. Per aconseguir-ho, cal que aquest sigui senzill, que és exactament l’avantatge que té el principi d'ordinalitat. Si entrem en les particularitats i excepcions, ens perdrem. Ja ha passat.
Torno, doncs, al principi: cal parlar de les coses i no de les idees. Són els fets pràctics els que preocupen i persuadeixen la ciutadania. Va dir Ortega, fa un segle: “Ciudadanos, a las cosas”.
