26/11/2022

Abans es trencarà Espanya

3 min

La profecia aznarista sobre el Procés no es va complir. És obvi que Catalunya no ha assolit la independència, però també ho és que no s'ha fracturat. Si una cosa s’ha trencat o dividit, tot i que no s’ha desinflat com un suflé, és l’independentisme. Però no la societat catalana. Malgrat la dura repressió política i malgrat els intents mediàtics d’enverinar l’ambient, en especial adreçats a l’escola i la llengua, la convivència ha resistit. Han prevalgut el sentit comú i l’afany de seguir endavant enmig de la pandèmia i dels efectes de la guerra d’Ucraïna. Hi ha decepció en uns i alleujament en d'altres, però s’ha foragitat el fantasma de l’odi.

I a Espanya, què passa? Doncs no està tan clar que no vagi camí de la seva sempiterna fractura fratricida. A remolc de la tendència mundial cap a l’autoritarisme populista, la ultradreta està marcant el to del debat públic. En això sempre estem a l’avantguarda. La veu de Vox, que cal recordar que és la tercera força al Congrés i a vegades sembla que sigui la primera a la premsa de la capital, ho contamina tot, començant per un PP que no troba la centralitat d’un discurs conservador democràtic: Feijóo no se’n surt.

L’espantall català i basc segueixen a l’ordre del dia. Encara es parla d’ETA com si no hagués desaparegut fa 10 anys. I la dreta reaccionària encara busca càstig i revenja –ni oblit ni perdó– contra el derrotat independentisme. La relació espanyola amb el catalanisme sempre ha estat visceral i instrumental: d’una banda, sense adonar-se’n, l’ha alimentat a força del doble joc del menyspreu i la criminalització (quan fa més d’un segle només era un incipient regionalisme, ja el titllava de separatista). De l’altra, l’ha fet servir com a excusa i pretext per a solucions involucionistes davant les seves recurrents crisis d’estat. I encara estem així.

Com diria el neurobiòleg David Bueno, entre les dues tendències extremes del comportament humà Espanya té un caient incorregible cap a la por i la ira en lloc de la curiositat i el coneixement. Por al canvi, por a la diversitat, por a la modernitat. Em direu que la Transició del cambio felipista, de les autonomies i de l’entrada a Europa (i a l’OTAN) ho desmenteix. I la resposta és que va ser un bell inici que aviat es va veure frenat, desvirtuat. En efecte estem a Europa, i sort en tenim. Per la resta, la cosa va quedar a mitges. El centralisme dels aparells de l’Estat i de les infraestructures –l’Espanya radial– s’han imposat al règim autonòmic, i el canvi de mentalitat ha estat més de façana que de fons, com ho demostra, per exemple, la dificultat simbòlica de girar full amb el franquisme: la batalla de la memòria històrica no és un assumpte menor.

Vox crida vives a Franco, llança anatemes i insults masclistes, escampa l’odi contra els immigrants i contra tota diferència (de gènere, de raça) i per descomptat es recrea en l’enemic intern català. Tot això ha tornat a quallar. És veritat que aquest discurs no ha aconseguit (encara?) una majoria política per governar, però sí per dividir. Enmig d’aquesta irrespirable atmosfera ideològica, no hi ha cap possibilitat de buscar consensos democràtics, ni per al CGPJ ni per a res. Tot el que s’aconsegueix, sigui la reforma de la sedició o la llei del només sí és sí, està sota amenaça, tenyit de fragilitat. El braç judicial sempre posa el fre.

Es trencarà Espanya? No. Simplement Espanya seguirà trencada com sempre, com si fos el seu estat natural, incapaç de reformar-se, de canviar, de pactar, d’acceptar la seva pluralitat nacional i ideològica, d’arribar a grans consensos. Manen la por i la ira. Va haver-hi un moment, no tan llunyà, que el reformisme l’encarnava... Ciutadans!, partit forjat sobre l’anticatalanisme. Ara governa el PSOE, sí, però el que domina l’ambient és la mentalitat de Vox.

Ignasi Aragay és director adjunt de l'ARA
stats