La il·lusió occitana

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAixí es titula el recent llibre d’August Rafanell, una història mil·limetrada de les idees sobre la identitat de la llengua (i la cultura i la pàtria) dels catalanoparlants. Avui això ho tenim (mig) clar, però fins a mitjan segle XX no ho va ser: o molts intel·lectuals no ho van donar per “resolt”. El llibre narra el pensament que tendia a situar la llengua catalana com una variant de la llengua d’Oc o provençal. Filòlegs i escriptors hi van donar voltes durant més de mig segle: els escriptors, amb la “il·lusió” de tenir un “espai” enorme de lectors: des de Múrcia fins a mitja França; “prescindint”, ni que sigui “metodològicament”, de la dura “realitat” de dos estats que tenien molt clar on anaven, i que hi anaven amb tota la maquinària desplegada. Almenys l’un, des de Muret, 1213; l’altre, fent tentines algun cop, però braolant feréstegament i descarregant garrotades de cec si notava cap moviment sospitós. La fe i la feina diària no s’han d’abandonar mai, però, i sembla mentida que es pugui resistir tant. ¿Això és tot? No, això és el pretext. El text són 1.542 pàgines d’una prosa brillant -fusteriana-, enlluernadora, que us arrossega de grat, mai per força, de punta a punta dels llarguíssims capítols, que no tenen ni un sol títol interior. El capítol “1934: any zero”, per exemple, té 300 pàgines, sense comptar-hi les 510 notes. Com que tampoc no us podria explicar gran cosa d’aquest monument d’erudició i lucidesa, vegeu com escriu i com judica el nostre jove homenot: “El 25 d’abril de 1934, en la festa anual de l’IEC, el poeta Josep Maria López Picó posa l’obra de Fabra com a exemple del camí que duia a la “unitat responsable” de la llengua. ¿Senyal que n’hi havia una d’irresponsable? Sí: la dels que persistien fidels al model pre-normatiu. També la dels que s’entossudien a negar la cohesió de la llengua catalana des d’una adherència passional al seu dialecte”. ¿Que potser existeix cap comunitat al món que pugui lluir una plena identitat de llengua? Algú objectarà que una major intercomprensió sempre i per tot arreu activa una major identitat, i que aquesta intercomprensió, aplicada al cas catalano-occità, resulta com a mínim relativa. [...] Els francesos en diuen(¿o en deien?) una thèse d’état : una obra que justifica tota una vida acadèmica, un autèntic patracol humanista d’aquells clàssics del XVIII, amb mitja roba del XXI. Només mitja, perquè Rafanell s’abelleix de donar l’erudició a l’antiga, sense la tan inútil llista bibliogràfica final i remetent als empipadors “ibid.” i “ob.cit.”. [...]