26/03/2022

Una ‘immersió’ lluny del 75%

2 min

La quantitat i qualitat de l’ús del català a les escoles i instituts de Catalunya -és confús i enganyós dir-ne immersió - no l’ha determinat tant el marc legal com el pes de les famílies i els docents que s’hi han sentit compromesos. No disposar del poder polític per tenir lleis inequívoques -i encara menys per fer-les complir- ha provocat que els usos lingüístics dels centres acabessin sent un reflex més o menys atenuat del seu entorn social i cultural. El castellà hi ha avançat i hi avança en detriment del català -un procés evident des de fa més de 20 anys- en paral·lel al creixent pes en cada comunitat escolar dels que tenen com a únics o principals referents socials i culturals el castellà, Espanya i el magma global. Una part del catalanisme encara s’emmiralla en una conjuntura excepcional: l’antifranquisme culturalment dominant que dels 60 als 90 va vincular l’ús del català al progrés, la democràcia i la llibertat. Les escoles i associacions de mestres que va generar -del CEPEPC a Rosa Sensat- van crear la il·lusió que la recatalanització era possible, però el desacomplexament espanyolista, superada la Transició, l’ha anat esvaint cavalcant l’onada d’una globalització letal per a la diversitat lingüística i la societat civil.

Arribats aquí, tan ridícul és pretendre que el procés descatalanitzador es pot aturar sense lleis clares que es facin complir com ignorar que no disposem ni del poder polític ni del consens social per tenir-les i fer-les efectives. Diuen els més optimistes que la immersió té al darrere un 70% o 80% de suport social. M’atreveixo a dir que la immersió (sense cursiva) no el té. Dit altrament, el que s’ha qüestionat poc socialment -i qüestionar poc no és donar suport - és una immersió que ha anteposat la convivència a l’ús del català. No la critico, però tinc clar que aquesta lloable prioritat es tradueix, als centres amb entorns més castellans, en una immersió de cartró pedra: en un ús del castellà molt dominant i un nivell tan deficient del català que s’arriba a acabar l’ensenyament obligatori sense parlar-lo. I, en aquest sentit, la tortuosa modificació de la llei d’ERC, quan permet a cada centre fixar en quin grau ensenyarà en castellà, crea una paradoxa. Si després de 30 anys d’immersió l’ús del català només és alt als centres amb entorns més catalans, ¿de debò podem pensar que donant-los llibertat garantirem que els alumnes acabin sabent igual català i castellà; que centres que durant 30 anys han anat cedint a la pressió de l’entorn social ara li plantaran cara; que, a partir d’ara, els centres on s’usarà més el català seran els que l’usaven menys? Potser cal demanar al Govern que, d’una vegada, parteixi del que és real i, donant la cara, es responsabilitzi de fer pujar gradualment l’ús del català als centres menys immergits amb els millors mestres i uns mètodes pedagògics orientats a aquest propòsit. No hi ha perill que arribi al 75% que dicten els jutges espanyols. Si no es va per aquest camí, només acabarà havent-hi escola pública en català allà on el català sigui socialment dominant, i es començarà a veure com a menys indesitjable la doble xarxa pública segons la llengua vehicular.

stats