17/10/2021

Les impostures de la Transició

4 min

Són molts els anys i molts els esdeveniments que s’han succeït des de l’anomenada transició a la democràcia, un pacte radicalment condicionat per les circumstàncies del moment i que, si hem de cenyir-nos a una sola data que la simbolitzi, diríem que és el 6 de desembre de 1978, això és, el moment de l’aprovació de la Constitució en referèndum. Quaranta-tres anys després, els temps han canviat. Les circumstàncies d’aleshores, el context en què va néixer aquella Constitució, tenen molt poc a veure amb les actuals. De fet, el qüestionament de la Transició fa temps que ha deixat de ser una cosa marginal, de petits grups, per convertir-se en un element central, ineludible, de la política espanyola. Aquest qüestionament es produeix des de l’esquerra i des dels nacionalismes català i basc, singularment. També des del liberalisme, un terme que la dreta ha intentat apropiar-se indegudament.

Què va ser la Transició? Existeixen moltes perspectives des de les quals es pot respondre a aquesta pregunta. Una d’elles és la següent: va ser un pacte entre el franquisme i els contraris al règim, és a dir, a Catalunya, les esquerres i el catalanisme. Va ser -aquesta és la meva conclusió- un pacte que va servir per salvar un moment molt complicat, perillosíssim, però també va resultar un pacte profundament injust. No goso dir si la superació dels esculls es podria haver aconseguit d’una altra manera; no ho sé. Segurament no d’una forma gaire diferent.

La injustícia té a veure amb la seva pedra de toc: l’oblit o, més ben dit, la simulació de l’oblit. Es va acordar, i a les dues bandes els va semblar bé, no mirar enrere i, per tant, no passar comptes pel que havia succeït. Així, es va aprovar una llei d’amnistia, reclamada per l’esquerra, que, sí, va donar la llibertat als presos polítics que estaven entre reixes, però que també va blindar el franquisme. Amb l’amnistia i amb l’aparent amnèsia, els franquistes s’asseguraven no sols que els seus crims quedarien impunes, sinó també, i no menys important, que podrien, molts d’ells, continuar en el poder. La paraula transició ho expressa molt bé. De fet, el verb llatí transitare significa passar d’una banda a l’altra, d’un lloc a l’altre, travessar. Desplaçament i continuïtat. Així va ser exactament.

Justament d’aquesta impostura, d’aquest joc de màscares, ens parla la darrera novel·la del filòsof i escriptor Ferran Sáez, Els morts riallers. L’obra conté una potent càrrega de profunditat contra l’operació de maquillatge retrospectiu que van practicar moltes de les famílies poderoses d’aquest país (l’argument parteix de les vicissituds d’una petita editorial, Rovira i Rubira Editors, que s’especialitza en la publicació de biografies amables de notables prohoms franquistes). La falsificació, que va convertir de la nit al dia franquistes reconsagrats en reformistes o fins i tot en demòcrates que havien lluitat valentament contra el règim des de dins, va ser molt útil també als fills d’aquestes mateixes famílies. Molts dels seus cadells van passar de militar a l’extrema esquerra a assentar-se en el poder en els primers anys de la Transició, normalment a través del socialisme. Les mateixes famílies, el mateix poder. Els pares, amb la dictadura i des del franquisme; els fills, amb la democràcia i des de l’esquerra.

No es pot obviar que la novel·la, que destil·la mala llet i humor -magistral el personatge d’Eugeni Escolà-, és també una esmolada acusació a la generació immediatament anterior a la de Sáez, la que podríem anomenar generació del 68, que va passar amb pocs anys d’idolatrar Sartre i predicar els rocambolescos catecismes de Marta Harnecker o del seu mestre Althusser, per exemple, a instal·lar-se en els confortables salons del poder -polític, universitari, intel·lectual, periodístic-, que alguns continuen habitant avui dia.

El retrat sovint hilarant d’aquestes famílies franquistes i dels seus cadells d’esquerra que confegeix Sáez connecta d’alguna manera amb un llibre de ja fa anys, en aquest cas de Francesc-Marc Álvaro, que té aproximadament la mateixa edat que Sáez. Amb un gènere i un registre del tot diferents, Álvaro escomet contra la hipocresia de l’esquerra i l’extrema esquerra catalanes. El títol del llibre d’Álvaro -Els assassins de Franco -és ja, en si mateix, una impugnació del relat oficial, i un recordatori sarcàstic que la dictadura no la va tombar una heroica revolució, sinó que Franco va manar sense gaires entrebancs fins que els anys i els problemes de salut el van fer passar avall.

Aquells fingiments de la Transició, tant dels franquistes com dels altres, que van servir a individus, famílies i grups per participar o continuar participant del joc del poder, van engreixar probablement els coixinets i els sincronismes del viratge d’aleshores, tot evitant accidents i danys perillosos. No s’ha de caure, d’altra banda, en la petulància de creure’ns millors que les generacions que ens han precedit, ni a estalvi dels seus mateixos vicis. Això sí: s’han de denunciar ben alt les manipulacions, en especial les d’aquells que, avui, pretenen dictar-nos lliçons enfilats dalt de la peanya de la farsa.

stats