Espanya no només té un problema de finançament autonòmic. Té un problema de model. I mentre se segueixi evitant el debat de fons, qualsevol reforma serà un pegat més en una estructura que fa anys que mostra esquerdes.
El sistema va néixer a l'empara de la Constitució del 1978 com una solució política brillant per integrar sensibilitats territorials molt diferents. Però el seu desenvolupament posterior no va respondre a un pla tancat, sinó a una lògica acumulativa: es transferien competències sense redefinir el conjunt; es creaven noves estructures sense suprimir les anteriors; s'ampliaven responsabilitats sense assegurar un finançament suficient i estable. El resultat és un estat que gasta com a descentralitzat, legisla com a centralitzat i no rendeix comptes a ningú.
Avui hi conviuen l'administració general de l'Estat, disset comunitats autònomes, més de vuit mil ajuntaments, diputacions provincials, cabildos, consells insulars i comarques. La descentralització no és el problema. Alemanya o Suïssa també la practiquen amb èxit. La diferència és que allà les regles del joc són clares i les competències estan tancades. A Espanya, en canvi, l'ambigüitat ha esdevingut sistema.
La sanitat i l'educació estan transferides, però l'Estat manté una àmplia capacitat normativa. S'exigeix responsabilitat a les comunitats, però se'n limita l'autonomia fiscal real. Es reclama igualtat territorial, però es toleren asimetries permanents sense un debat estructural. El model no és federal ni unitari. És un híbrid que multiplica friccions, dilueix responsabilitats i encareix la gestió.
A aquesta indefinició s'hi afegeix la proliferació d'estructures superposades. Ministeris que planifiquen en àmbits ja transferits. Administracions autonòmiques que repliquen esquemes estatals. Entitats intermèdies la utilitat de les quals poques vegades s'avalua. No es tracta de demonitzar nivells de govern, sinó de preguntar-se per la seva necessitat i per l'eficiència. Perquè cada organisme que es manté sense funció clara no és neutral: consumeix recursos públics.
El ciutadà no analitza arquitectura constitucional. Avalua resultats. Funciona el centre de salut? Respon l'escola? És eficaç el seu ajuntament? Quan la resposta és negativa i l'explicació es perd en un laberint competencial, la confiança s'erosiona. I quan la confiança s'esquerda, el problema deixa de ser administratiu i es converteix en polític.
Espanya ha de triar. O aprofundeix en una descentralització real, amb plena corresponsabilitat fiscal, eliminació de duplicitats i delimitació estricta de competències; o recentralitza determinades àrees estratègiques per guanyar coherència i economies d'escala. El que cada vegada resulta més difícil de sostenir és aquesta terra de ningú institucional on tots gestionen i ningú respon plenament.
Reformar el finançament autonòmic és imprescindible, però no suficient. El debat pendent no és quants diners rep cada territori, sinó quin estat volem construir. Perquè un estat que no sap exactament què és acaba sent ineficient, costós i políticament fràgil. I cap país no es pot permetre indefinidament aquesta indefinició.
