Els 'indignats' s'ho han de fer mirar
Deixant a part un munt de coses, naturalment. Deixant de banda, per exemple, que no té cap mena de justificació la brutalitat de les càrregues policials que es van produir despús-ahir a Madrid. Deixant de banda que el ministre Fernández-Díaz, celebrant amb grans compliments l'actuació policial que ell mateix havia ordenat, recordava intensament aquell locutor de la radiodifusió franquista que es congratulava, amb motiu d'un greu accident ferroviari, que per fortuna cap dels damnificats no viatjava en primera classe. Deixant de banda el fracàs dels governs del PP (el central i els autonòmics), que ja no poden donar senyals més evidents ni més alarmants de fins a quin punt la realitat els ha sobrepassat i, a l'inrevés del que van prometre, no tenen ni idea del que cal fer. Deixant de banda, finalment, que el mateix president del govern d'Espanya és la viva imatge d'aquest desconcert i d'aquesta impotència, sense saber mai què dir ni quan és a l'estranger ni quan és en el que ell i el seu partit anomenen territorio nacional .
Deixant de banda tot això, és també evident que els indignats (o el 15-M, o el 25-S, o siguin quines siguin les datacions que corresponguin) tenen un problema, i el problema és que ja fa massa temps que cadascuna de les seves mobilitzacions degenera en escenes de batalleta urbana que no fructifiquen, en canvi, en cap resultat polític constatable. Perquè el dels indignats és un moviment civil, però persegueix objectius polítics, no és així? Doncs fins ara en l'àmbit polític no han aconseguit res: ni la negociació amb el sistema financer i bancari (la dació en pagament), ni la dissolució de les cambres de representació ciutadana, ni tan sols la retirada dels cotxes oficials dels polítics. En el terreny civil sí que han fet una feina digna d'esment, que ha consistit en els grups de suport a persones desvalgudes que eren víctimes de desnonaments. Un fet meritori, però tanmateix insuficient com a balanç d'un moviment que no fa ni dos anys es plantejava canviar el món.
Potser hi té alguna cosa a veure, en aquest problema, el fet que apuntàvem més amunt: bona part de les simpaties i de les afinitats que es van guanyar els indignats en el moment de la seva aparició, en presentar-se com un moviment ciutadà transversal, democràtic i pacífic, s'han anat esvaint amb el pas del temps a mesura que s'hi ha anat imposant una tendència més sectària, més bel·licosa i menys democràtica: assetjar Parlaments, per posar-ne un exemple, no acostuma a ser una bona tàctica, perquè pot passar que, al final, el teu únic valedor sigui l'amo d'un bar d'alguna barriada castissa. Molt fotogènic, això sí.
En les últimes tendències sobre mobilitzacions de masses, els indignats farien bé de fixar-se en l'11-S de fa dues setmanes: un milió i mig de persones van sortir al carrer, i han canviat el rumb de diversos governs, han provocat la dissolució d'un Parlament i han aconseguit la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries. I tot sense cremar ni un contenidor.
