L’informe PISA: una qüestió d’equitat

Dels resultats de les proves PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes) publicats la setmana passada, que mostren el nivell de competències dels alumnes de 15 anys en lectura, matemàtiques i ciències l’any 2018, se n’ha parlat molt. Potser massa i tot. I no per les raons més adequades. Davant la sospita que tenia l’OCDE, organitzadora de les proves, de l’existència de certes anomalies en les respostes, per conèixer els resultats de lectura a Espanya haurem d’esperar. Però, mentrestant, s’obren molts debats a partir de les dades que tenim per a matemàtiques i ciències, i un dels més importants és el de l’equitat. Quina és la capacitat que té el sistema educatiu català i espanyol per oferir una igualtat d’oportunitats real a tots els seus estudiants?

Precisament, aquesta és la qüestió sobre la qual reflexiona un estudi de Save the Children dirigit per l’economista Lucas Gortazar. Aquest estudi analitza quant pesa l’origen socioeconòmic de l’alumnat en el seu èxit educatiu. ¿Determinen la casa on naixem, i els pares que ens toquen, els nostres resultats escolars? No és una pregunta senzilla, i cal contestar-la per parts.

Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’Agenda 2030 de les Nacions Unides és garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom. Cal, per tant, assegurar que tots els nens i nenes puguin aprendre i adquirir competències sense que els marqui l’origen socioeconòmic del qual provenen.

De cara a PISA, i pel que fa als resultats genèrics, no podem estar gaire orgullosos. Seguim per sota la mitjana de l’OCDE en competències de matemàtiques i ciències, i no hi ha hagut progressos -sinó més aviat retrocessos- des de l’última prova, feta el 2015. Les desigualtats entre regions són importants, i arriben a representar el coneixement après al llarg de tot un curs escolar. Aprendre en una comunitat autònoma o una altra implica adquirir competències molt diferents a l’edat de 15 anys. Catalunya, per exemple, està per sobre la mitjana espanyola tant en matemàtiques com en ciències, a nivells de l’OCDE, però hem empitjorat des de fa tres anys.

Tradicionalment, les anàlisis sobre l’equitat del model educatiu s’han centrat en com s’aprèn. És a dir, en si hi ha una relació entre l’adquisició de competències a les escoles i el nivell d’ingressos familiar. La resposta és clara. L’origen socioeconòmic no determina l’obtenció d’aquestes competències per part dels nostres adolescents. De fet, Espanya és el tercer país més equitatiu pel que fa a l’aprenentatge en matemàtiques.

Però si bé podem estar satisfets d’aquest resultat, cal no oblidar que l’aprenentatge no és l’únic component per valorar l’equitat. Un sistema educatiu oferirà veritablement una igualtat d’oportunitats als seus estudiants si, a més d’adquirir coneixements, aquests estudiants no tenen més probabilitat de fracassar en funció del seu origen social. I què vol dir exactament fracassar en aquest cas? Repetir curs.

Aquí, de nou, els resultats són clars. A Catalunya, fins i tot amb el mateix nivell de competències en matemàtiques o ciències, un nen d’una família amb pocs recursos té una probabilitat tres vegades més gran de repetir curs que un altre que prové d’un entorn més ric. Si bé per al total d’Espanya aquest problema és encara més greu -és el segon país de l’OCDE amb més desigualtat en la probabilitat de repetir curs i amb un percentatge més elevat de repetidors, només per darrere de Colòmbia-, cal reflexionar sobre el sentit que té seguir mantenint aquestes taxes de repetició.

Més enllà de ser un termòmetre del nostre sistema educatiu que ens posem cada tres anys, o un rànquing per competir amb altres regions o països, PISA ens ofereix una eina per obrir debats informats sobre com tractem la diferència a les nostres escoles. Els nens i nenes no poden escollir la família on neixen ni l’escola on estudien. Per tant, garantir que el seu origen no determinarà si finalitzaran o no els estudis, o de què acabaran treballant, és un requisit indispensable per poder tenir un bon sistema educatiu que garanteixi la igualtat d’oportunitats. En aquests moments, si bé la casa d’on provenen els nostres adolescents no defineix el seu èxit, sí que té pes a l’hora d’explicar el seu fracàs.