Les infraestructures són violència
Hola, soc l’esperit de 1687. Em coneixeu? Aparec i desaparec. Sembla que em vaig esfumar, però no. D’acord, aquell any s’obre el camí que ha de travessar Collegats... Eh? On és això? Coi, busqueu-ho! Va, tirem milles. Mireu. El duc de Cardona concedeix a una família de la Pobla de Segur cobrar per passar el congost: 4 diners per persona i 4 per cap de bestiar. Veieu? Abans hi havia més igualtat animal. Enfilem. Si vos tirar cap amunt, cap al Pirineu, afluixa l’armilla. Collegats check point. Fins a mitjans del segle XIX el peatge va ser obligatori. La creació d’una frontera artificial per poder saltar des del que avui és el Pallars Jussà cap al Pallars Sobirà. I l’aparició, l’esperit, l’espectre? Sempre torna.
Xas! La setmana passada una esllavissada de roques va tallar la carretera de Collegats (N-260) 24 hores. Una nova frontera entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal. Un clàssic fantasmagòric. Incomunicats. Això passa a la Catalunya del segle XXI. També passa que si voleu anar de Barcelona, passant per Manresa, i seguint per Cervera, Tàrrega, fins a Lleida, tardareu... 3 hores 1 minut (o 2, 3... minuts). Sí, com al segle XIX, quan es va inaugurar la línia. Això passa a... En aquest país les infraestructures són violència. Contra les persones. Contra el país. Contra tot.
Aquí les infraestructures són agressivitat, intimidació, inhumanitat. Un gènere bèl·lic. No són una xarxa que comuniqui: són una xarxa que paralitza, atrapa, enganxa. Som un país on una aranya ens té segrestats a la seua teranyina. Les nostres infraestructures les han fet aràcnids que volen primer entrapar-nos i després devorar-nos. Som mosquits, formigues, o la criatura que més us vingui de gust. No som res. No sé si hem millorat. Però l’aranya no enganya.
Fa una mica més d’un segle, el 1914, la meitat de Catalunya estava aïllada: dels 1.087 municipis, a 518 no hi arribava cap camí: el 31,2% de pobles de Barcelona; el 43,1% de Girona; el 73,6% de Lleida i el 37,9% de Tarragona. Però vam fer via. I ràpidament. El 1924 el primer asfalt, pedra, camí, de la Catalunya estat i estat del benestar des de 1714, la Mancomunitat de Catalunya, redueix la Catalunya incomunicada en menys de deu anys: de 518 a 218 municipis. D’acord, eh, potser ara tenim camins, rotondes, art rotondístic, però ens falten carreteres, trens... vies de vida. No circula vida. La culpa? Nois, jo ja no sé de qui és la culpa. La culpa és negra i ningú la vol. Visca el betum, enllustrem-nos. Així, cap a on anem? Invoquem l’esperit. Au, vine, vine...
Al mapa de la xarxa viària del segle XVII hi ha un punt: Collegats. Segons deia el No Servei d’Assistència qui volia travessar el congost, per anar nord enllà, on diuen que la gent és noble, culta, rica, inhala benzina, contamina, crema neumàtics, etc., s’exposava, suposadament, a tota mena de perills a la no-carretera. La solució era llogar un guia a Collegats check-point. Un pallarès d’aquests súper-puc-amb-tot-perquè-estic-metamorfosat-amb-les-roques. Si s’anava acompanyat d’ell, es veu que no sortia cap fera salvatge, cap bruixa maligna, o qualsevol esperit carnívor que ens mossegués la bossa i l’ànima. Al final les infraestructures són les persones. I tornarem als guies, als conductors, als cicerones, a les persones reals de carn i ossos per poder circular per Catalunya, perquè arribar a segons on serà cada cop més impossible, més costós, més de tot. Com tornar del més enllà.
