Les humanitats no són un campi qui pugui
Arturo Pérez-Reverte és un autor de novel·les d’entreteniment fàcil que té ínfules, tanmateix, de creador d’opinió. De creador d’opinió sobre Espanya i la seva configuració com a estat nació segons el model del jacobinisme francès. Pérez-Reverte també és un escriptor amb un idiolecte propi, construït bàsicament amb exabruptes, vulgaritats i expressions d’argot usades fora de context. Per a ell, paraules com cojones, julai i fusca o expressions com mojar la oreja i estar a la guay són formes d’expressió idònies per ser usades en un article d’opinió, com els que publica, de fa anys, al suplement dominical del diari Abc, que també es reparteix amb diversos diaris d’abast més o menys local.
L’autor de la celebrada sèrie de novel·les protagonitzades pel Capitán Alatriste va dedicar, fa just avui una setmana, el seu article hebdomadari a la qüestió de la llengua, només per dir-nos i repetir-nos que el castellà no va ser mai imposat, sinó que es va convertir en llengua comuna “ de manera natural ”, per davant del català o qualsevol altra opció. Es veu que el castellà, en paraules de l’escriptor, “ se afirmó durante el siglo XVI como lengua chachi del imperio ”. I segons el mateix autor: “ Conviene señalar, para aviso de mareantes y tontos del ciruelo, que esa elección fue por completo voluntaria, en un proceso de absoluta naturalidad histórica [...] Europa se llenó de libros impresos en español, los ejércitos usaron palabras nuestras como lengua franca, y el salto de toda esa potencia cultural a los territorios recién conquistados en América convirtió al castellano, por simple justicia histórica, en lengua universal. Y las que no, pues oigan. Mala suerte ”.
Pérez-Reverte és perfectament lliure de sostenir aquestes idees, encara que vagin en contra del més mínim rigor filològic. No existeixen llengües més chachis que d’altres, i no existeix cap idioma (tampoc el català) que no fixés els límits de la seva expansió com no fos a força d’imposicions polítiques i/o militars. Només hi ha un problema: Arturo Pérez-Reverte no tan sols parla a títol particular, sinó que és membre de la Real Academia Española (RAE, en sigles). És a dir, se suposa que és un expert en el tema. I, no obstant això, diu el que heu llegit. No vull imaginar-me un membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans manifestant idees equivalents sobre el català: l’escàndol, acadèmic i mediàtic, seria superlatiu. I amb raó. Les preguntes són: la RAE, un organisme ben respectable, considera oportú comptar amb una persona que afirma aquesta mena de coses, basades només en el prejudici ideològic? I, si ho considera oportú, on queda el seu prestigi i la seva fiabilitat? En matèria de llengües podem admetre qualsevol paràmetre de discussió, mentre no passi per la provocació gratuïta i la falsificació de dades científiques. I qualsevol institució acadèmica hauria d’actuar de facto contra la insolvència intel·lectual, sobretot si pot quedar reflectida a les seves actes.
