Els interessos del rei

Aquests dies és usual trobar-se amb algú que sap d'algú que diu que li han dit que un amic d'un amic coneix una dona que és amiga de la infanta. En principi no hauríem de dubtar de tal asseveració. Se suposa que la infanta Cristina és un ésser humà amb capacitats lingüístiques i relacionals estàndard i, per tant, capacitada per establir una relació d'amistat amb un igual. Però tinc un dubte: ¿pot tenir amics de veritat algú amb les característiques de la infanta? Vull dir, ¿algú que forma part d'una casa reial? ¿Algú que ha estat educat per ser més institució que persona? ¿Algú que ha viscut sempre en una bombolla on tothom li ha fet la pilota, on no li ha faltat mai de res, tot i els intents per donar un vernís de normalitat a allò que, per la seua pròpia essència, és totalment anormal?

Expliquen que lord Palmerston, un fosc primer ministre britànic del segle XIX, va deixar establerta amb una frase la filosofia de la política exterior de Londres: "Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents, només té interessos permanents". Aquesta frase s'explica pel fet que un estat, per naturalesa, no pot experimentar un sentiment tan típicament humà com l'amistat.

De la mateixa manera és legítim plantejar-se si algú que, per dir-ho a la catalanesca manera, és estructura d'estat, pot tenir amics. ¿Joan Carles de Borbó pot ser amic de Mohamed VI o d'un xeic del golf Pèrsic sense posar en perill els interessos de l'estat al qual representa? I si això és així, com podem esperar que algú amb sang blava siga una persona normal? És impossible. Humanament impossible. Un rei sempre serà una persona anormal. Sense amics. Només amb interessos. I això, ves per on, explica moltes coses.