El text imprès s'ha convertit en un jeroglífic per a molts alumnes. Exigeix un gran esforç de concentració per a uns resultats que no es palesen immediatament. Els sembla una tasca àrdua tenir present la trama general mentre paren esment als petits detalls.
Ara bé, la immersió sostinguda en el text, a més de fer-nos assequible la bellesa de la paraula ben dita, educa la nostra resistència a la distracció, estimula el pensament crític i l'autoreflexió; ajuda a endinsar-nos amb humilitat en la vida interior d'un Dostoievski o d'un Plató; ens ensenya a respectar els arguments que impugnen les nostres conviccions; ens permet bregar amb idees contradictòries i acceptar la incomoditat en lloc de resoldre-la prematurament; expandeix els límits de la nostra imaginació; ens exercita a comprendre abans de jutjar (hàbit imprescindible en una societat pluralista) i en la dialèctica del text i el context, etc. Té, doncs, un alt component intel·lectual i moral. Habituar-se a llegir un text complex i a perseverar en l'esforç de la comprensió és una de les competències amb més futur. Òbviament no estic parlant del fast-book, que entreté però no nodreix, sinó de la lectura que imita el quefer mel·liflu de les abelles o el remugar dels bous.
La lectura lenta no es limita a recol·lectar experiències, sinó que, d’acord amb Sèneca, vola “per tot arreu per recollir de les flors el que és convenient per fer la mel”. No s'acontenta a acumular pol·len, sinó que col·lecta el que ha trobat aquí i allà, de manera que, sense amagar-ne la procedència, tingui un sabor diferent, personal. “Això és el que la natura fa diàriament al nostre cos”. Els aliments que mengem no són nostres fins que no han estat digerits i es converteixen en la nostra carn i la nostra sang. "Fem el mateix amb el que serveix d'aliment al nostre esperit, i no deixem que romangui sencer i aliè el que rebem. Coguem-ho, perquè si no ho fem així, passarà a la nostra memòria, però no al nostre enteniment". Llegir lentament és, doncs, anostrar.
La lectura lenta ens capacita per sentir-nos membres de la república universal de l'Esperit, que és una comunitat de remugants encapçalada pels monjos medievals. La meditatio era per a ells l'aplicació atenta a l'exercici d'inscriure els textos en la pròpia ànima. Entenien la lectura com una rumiatio. En aquests temps de fragilització generalitzada de l'atenció, potser ha arribat l’hora d’ensinistrar-la amb els instruments propis de l’humanisme.
Ramon Llull escriu al seu Llibre de meravelles: “Una vegada es va esdevenir que un filòsof, quan hagué estudiat, anà a distreure’s fora de la ciutat, i va veure un bou que menjava molt de temps en un camp de blat. Quan el bou estigué tip, va sortir del camp de blat i va entrar al desert, i va jeure prop d’un arbre, i va remugar i mastegar allò que havia collit al camp de blat. Aquell filòsof va retornar a la ciutat, i per l’exemple que hagué après del bou, va pujar-se’n a una alta muntanya amb tots els seus llibres. I en aquella muntanya es va estar molt de temps recordant allò que havia après, i va trobar noves ciències…”
“I va trobar noves ciències”. És a dir, va fer mel.
“Hauríem d'escriure de la mateixa manera que les abelles fan la seva mel, no preservant les flors, sinó transformant-les en bresques de mel, de manera que d'un gran nombre de recursos diversos neixi un únic producte que sigui alhora diferent i millor”, escriu Petrarca a Boccaccio, tot definint l’humanisme.
Baltasar Gracián recull aquest vocabulari a El Criticón i conclou que la superioritat animal més notable és “aquella del remugar que en algun dels bruts s'admira i no s'imita”, perquè és gran cosa “tornar a repassar per segona vegada el que la primera a mig mastegar es va empassar, aquell esmicolar lentament el que ens vam empassar de pressa”.
De Gracián pren la imatge el seu gran admirador, Schopenhauer, que insisteix que només remugant s'assimila el que s'ha llegit i pren cos i arrel a la ment. I de Schopenhauer l'hereta Nietzsche, gran mestre de la lectura lenta (vegeu el seu meravellós pròleg d’Aurora), que afirma contundentment, “cal abans de res una cosa que és precisament avui dia la més oblidada […], una cosa per a la qual s'ha de ser gairebé vaca, i en tot cas no home modern: el remugar...” (La genealogia de la moral).
Així va presentar Deleuze el seu curs de 1983-1984: "Els diré amb tota franquesa el que voldria fer aquest any […]. Voldria fer filosofia a la manera de les vaques".
La millor manera d’anostrar el que hem llegit és l'escriptura. Però d'això en parlarem d’aquí a quinze dies.
