Isabel Díaz Ayuso va dir que “sortiria de la Conferència de Presidents” si es parlava “en qualsevol idioma que no fos l’espanyol”, després que Pedro Sánchez “permetés” als presidents, per primer cop, utilitzar les llengües cooficials.
Quan la senyora va dir això es referia, clarament, al català. Si el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, hagués fet servir el gallec, ni s’hauria despentinat. Tots aquests monolítics (alguns, monolingües) el gallec el consideren una llengüeta inofensiva, a la qual no cal ni posar subtítols (a la televisió mai n’hi posen, reforçant, d’aquesta manera, la idea de “variant” muntanyenca de la llengua imperial). Per tant, no s’haurien mogut. Diguem, de passada, que no s’entén per què, si no fan servir el gallec a la Conferència de Presidents, diuen que sí, que oi tant, a Europa, però que no és el moment. Serà el moment quan les vaques criïn pèl o quan els ultrareligiosos tinguin sentit de l’humor.
El president basc va començar la seva intervenció en català per cortesia i després va parlar en euskera, però Ayuso no va tenir valor. No es va posar l’orellera, que és un gest rebec i infantil, que fa que et mosseguis els llavis amb cara de “sembla mentida”, com quan veus un ebri al carrer que parla sol, però no es va moure. No cal dir que si s’hagués sentit alguna altra llengua diferent del castellà –però no “autonòmica”– hauria somrigut amb polidesa. Per exemple, imaginem que la reina Sofia hagués parlat en la llengua materna o el rei Felip en la seva (l’anglès, per cert).
La presidenta va “sortir un moment” però va tornar a entrar. I ho va fer, diria, perquè cap altre dels seus col·legues la va seguir. És un gest banal que em recorda a Melody. Vas pel món cantant que ets “una diva” i tothom passa de tu, demostrant-te que no ho ets i que prefereix un cafè macchiato. Si ets una diva mai dius que ets una diva. Si vols marxar d’un lloc, no ho has d’anunciar. Has de fer-ho. Ningú diu “Quiet o disparo” si de veritat vol disparar.
