22/07/2022

Si Itàlia cau

2 min
Card Alzamora 22/7/2022

Ha tornat a passar el que no havia de passar i Mario Draghi ha caigut com a primer ministre d’Itàlia, en una maniobra que combina l’estupidesa de l’anomenat Moviment 5 Estrelles (també coneguts com a grillini, en al·lusió al seu primer líder, l’humorista populista Beppe Grillo) amb la mala bava de l’extrema dreta (o dreta extrema, o com en vulgueu dir) de Força Itàlia i la Lliga, o el que és el mateix, Berlusconi i Salvini. Dividits i completament fora de joc, els grillini han arribat a dir que no pretenien forçar la caiguda del govern, sinó reorientar-ne la política econòmica (cap a on?), i per això van negar a Draghi el seu vot favorable en la moció de confiança a la qual es va sotmetre. Els de Força Itàlia i la Lliga els havien acusat d’irresponsables, però després han estat ells els que han abandonat Draghi, contra totes les previsions i contra tots els acords haguts i per haver, i l’han obligat a dimitir per segona vegada en pocs dies, aquest cop de forma irrevocable. Moral de la història: com l’escorpí i la granota, cap governant s’ha de confiar mai al suport de l’extrema dreta, perquè tard o d’hora serà traït.

A diferència dels grillini, que van abandonar Draghi només per intentar fingir un múscul que no tenen, Berlusconi i Salvini s’han carregat Draghi amb el propòsit de substituir-lo en el poder: la Lliga és la primera força al Parlament, i les enquestes indiquen que la suma de la Lliga amb Força Itàlia i una altra força d’extrema dreta, els Germans d’Itàlia que lidera Georgia Meloni, té totes les de guanyar en unes eleccions que, ara, s’anuncien per a la tardor, el 25 de setembre. Com a la faula, la picada de l’escorpí es produeix sempre en el pitjor moment: una campanya electoral, ara mateix, és un desafiament que ningú havia previst (excepte, per descomptat, els partits que han forçat la convocatòria electoral).

En qüestió de tres mesos, per tant, el govern del país que fins ara ha fet de referent a la política dels Fons de Recuperació Econòmica de la Unió Europea, pot estar en mans d’euroescèptics, negacionistes del canvi climàtic i partidaris de Putin, amb unes prioritats i unes polítiques directament oposades a les establertes per Brussel·les, tant pel que fa a les mesures anticrisi com pel que fa a les aliances d’Europa per afrontar la guerra entre Rússia i Ucraïna, de la qual la darrera notícia (via el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov) és que Rússia amplia els seus objectius militars Donbass enllà, cap a les regions de Kherson i Zaporíjia. I és més que evident l’efecte contagi que una Itàlia governada per l’extrema dreta pot tenir en l’evolució política d’altres estats membres de la Unió, començant per Espanya, que té en el 2023 un any electoral que inclou autonòmiques, municipals i generals. Ara ha caigut Draghi, l’home que va salvar l’euro; si a la tardor també cau Itàlia, els amants del com pitjor millor estaran d’enhorabona, però tots els altres estarem fotuts. L’escorpí pica la granota a pesar de saber perfectament que s’ofegaran tots dos.