Ja hi són tots
Gerard Piqué s’apunta al tòpic de moda: “Sento enveja sana de Madrid. M’agradaria que Barcelona estigués al seu nivell”. Ja hi són tots. Qui s’havia d’imaginar que la màgia de Díaz Ayuso penetraria els timpans d’una burgesia catalana que sempre ha fet de la discreció virtut, fins a rendir-la als peus de la capital. Ara toca dir que Barcelona ha entrat en decadència i en desconcert, i si Piqué s’hi apunta és perquè ha entès que la idea cotitza a l’alça entre certs poders d’aquí i de Madrid.
Però ¿estem davant de la descripció d’una realitat o de la construcció d’una coartada per cobrir la deixadesa d’un ampli espectre d’actors polítics i socials que, malgrat estar sovint enfrontats entre ells, han trobat un enemic comú? Un vell truc per eludir responsabilitats: la construcció del cap de turc, en aquest cas Ada Colau i els comuns. ¿Piqué hauria dit el mateix si els blaugrana haguessin golejat el Madrid en el darrer derbi?
Des que Colau va arribar a l’alcaldia, determinats sectors socials no han pogut dissimular el ressentiment de classe: “Què s’han cregut aquesta gent?” En l’hora difícil de la represa, en què cadascú ha de revisar les seves responsabilitats i veure com pot contribuir a fer avançar les coses, Barcelona s’ha convertit en el gran parapet: per a determinats sectors de l’independentisme més conservador, que sempre han vist la ciutat com a sospitosa; per als portaveus del cosmopolitisme provincià, aquell que prefereix importar coses de fora abans que fer l’esforç de generar des d’aquí realitats que es projectin al món, i que ha convertit en lletanies els tòpics més banals del neoliberalisme i de la globalització, i per a una varietat de persones frustrades per la sensació de desgovernança provocada per l’encadenament de les tres crisis: econòmica, política (el Procés) i pandèmica. El tòpic de la Barcelona en decadència i desendreçada s’intenta imposar pel vell mètode de la repetició: una mentida dita mil vegades es converteix en veritat.
Ayuso ha teixit una manta de frivolitat per dissimular les enormes fractures socials de Madrid i ha fet un retrat cridaner d’una comunitat artificialment accelerada. Si es miren les dades no hi ha cap raó per a l’enveja. “Decadència barcelonina i enveja de Madrid”: que vagin amb compte els promotors d’aquesta causa, els podria sortir el tret per la culata. Qui sap si el que estan aconseguint és despertar l’electorat dels comuns i cohesionar-lo contra l’oportunisme dels adversaris, que embruten la imatge de Barcelona per interessos perfectament descriptibles.
Josep Ramoneda és filòsof.
