Ja ningú no parla d’Ítaca... però l’horitzó és allà
1. Els presidents dels Estats Units saben crear relats que enganxen i que il·lusionen. Amb el seu discurs són capaços de mirar endavant i marcar una fita. Kennedy va dir: “Portarem l’home a la Lluna”. El missatge ho tenia tot: ambició, futur i un llenguatge que podia entendre tothom. Roosevelt, després de la Gran Depressió d’aviat farà cent anys, va anunciar que “ja tornen els dies feliços”. I se’l van creure. Reagan parlava, als seus conciutadans, “d’una ciutat resplendent al capdamunt d’una muntanya”. Com a cowboy de pantalla, també els sabia marcar un camí. Clinton, abans d’embolicar-se amb becàries i mentides, havia ofert als nord-americans una metàfora poètica: “Estendré un pont cap al segle XXI”. A Catalunya, durant una dècada, el relat era imbatible. La independència era, per a la meitat de la població, un objectiu que motivava, mobilitzava i il·lusionava. Ara sembla que a aquests dos milions llargs de ciutadans engavanyats per l’autonomia, tips de menysteniments, de greuges econòmics i d’odis mal dissimulats, ens han deixat sense un objectiu a l’abast. Ja ningú no parla d’Ítaca.
2. El president de la Generalitat de Catalunya, al debat de política general, va comminar al futur govern de Pedro Sánchez a “un compromís ferm” perquè, durant la legislatura vinent, es fixin les condicions d’un referèndum. Aquí ja fa temps que fem jocs de mans amb el llenguatge per deixatar unes exigències d’investidura que han de semblar qui sap què però que poden quedar en mers malabarismes retòrics. Ja no és allò de “referèndum o referèndum” de Puigdemont, que era una formulació clara. Si Pere Aragonés, des del faristol, hagués anunciat “Referèndum al 2027”, s’hauria engrescat una part de la parròquia -ara desencantada i amb raons- i, tal vegada, hauria posat el líder socialista entre l’espasa i la paret. “Compromís”, “condicions”, “fixar”, “pròxima legislatura” són paraules que se les endú el vent de les negociacions. Això sí, el debat de política general del Parlament va quedar tapadíssim per la contraprogramació de la investidura bunyol de Núñez Feijóo al Congrés. Una prova més del sucursalisme de Catalunya respecte a l’Estat.
3. Cada 1 d’octubre és un bon moment per fer balanç d’on som, no només respecte al del 2017, el dia que ens vam agradar tant. Pere Aragonès, al debat recent, va apostar per “deixar de mirar què ha passat els últims deu anys i començar a parlar de cara al futur”. Mirem-lo, sí, perquè “el Procés” -anomenat com a tal- és història i la foto d’avui és decebedora. Però el que ha de venir és prou predictible. És evident que el poder de l’Estat, des de cadascun dels seus flancs, mai no posarà fàcil res que posi en perill la unitat d’Espanya. Precisament per això, per aquesta obstinació judicial, eclesiàstica, política i mediàtica, aconseguiran que després d’un temps de calma tornem a alçar al cap. Serà una reacció lògica, de vasos comunicants. Per aquest reviscolament tranquil, hi farà tant la incomprensió com la repressió. Hi ajudarà tant una frase de Felipe González com una filípica d’Aznar. Hi farà més el caos de Rodalies que els informatius d’Antena 3. Com més garrotades al català, més ganes de llibertat. A més quotes de poder per a Vox, més necessitat de decidir el nostre futur. I més ganes irrefrenables de tocar el dos. Ítaca encara és allà, entre les illes Jòniques i les nostres utopies. Si decidim tornar-hi a anar, quan sigui, demanarem fer-ho amb més preparació, amb millor organització, amb menys innocència, amb uns altres líders, sense alguns tics sectaris i, això sí, de manera igualment civilitzada. L’horitzó és allà i nosaltres, encara que els dolgui, no som en vies d’extinció. Tan sols estem agafant aire mentre esperem el moment per reprendre el viatge.
