Publicitat
Publicitat

La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari

No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això han hagut de retirar l’euroordre

A Espanya sabem o, més ben dit, hauríem de saber molt bé què és el delicte de rebel·lió. Hem sigut testimonis del delicte de rebel·lió més gran de la història europea: el 18 de juliol del 1936. Un delicte que, a més, segueix projectant la seva presència sobre el nostre sistema polític: no es pot oblidar que en aquest delicte va tenir el seu origen la restauració de la monarquia, que seria la institució que dirigiria el procés de transició de les lleis fonamentals a la Constitució. A aquest delicte de rebel·lió es deu també la composició del Congrés de Diputats i el Senat, que van ser definits en la llei per a la reforma política, l’última de les lleis fonamentals, i que les Corts Generals elegides el 15 de juny del 1977 es van limitar a incorporar a la Constitució. I també l’Audiència Nacional, aprovada mitjançant decret llei el mateix dia que es va suprimir el Tribunal d’Ordre Públic (amb la Constitució del 1978 no s’hauria pogut crear l’Audiència Nacional mitjançant decret llei, ja que la creació d’òrgans judicials està vetada per a aquesta categoria normativa).

Hi ha moltes coses més en el nostre ordenament constitucional i en el sistema polític que tenen el seu origen en el delicte de rebel·lió. En conseqüència, hauríem de saber molt bé en què consisteix i hauríem de saber que la conducta dels membres del Govern i de la mesa del Parlament no pot ser constitutiva d’aquest delicte. ¿És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?

¿És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?

La retirada de l’euroordre contra el president Puigdemont és un reconeixement palmari que això no és així. La impossibilitat de justificar d’una manera objectiva i raonable davant la justícia d’un dels països fundadors de les Comunitats Europees -diversos decennis abans que es constituís la Unió Europea- que el president i els altres consellers han comès aquest delicte és el que hi ha darrere de la rectificació del jutge del Tribunal Suprem de la decisió presa per la jutge de l’Audiència Nacional.

Aquesta rectificació hauria de conduir a una rectificació en la qualificació de les conductes de tots els membres del Govern i de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. El que no es pot justificar com a rebel·lió davant la justícia dels països de la Unió Europea no es pot qualificar com a tal davant la justícia espanyola.

I, no obstant això, passa tot el contrari. Se segueix practicant la instrucció com si ens trobéssim davant d’un delicte de rebel·lió, que no existeix ni pot existir en la realitat, però que, segons sembla, existeix en la imaginació del jutge instructor.

El delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari. No existeix en la realitat. Només existeix en la seva imaginació. No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això ha hagut de retirar l’euroordre.

La investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits

Un delicte imaginari és molt més perillós que un delicte real. Perquè no té límits. El delicte real té límits: els termes en què està tipificat al Codi Penal, dels quals es deriva la naturalesa de les proves exigibles per destruir la presumpció d’innocència dels investigats. Tots aquests límits desapareixen quan el delicte és el resultat de la imaginació del jutge.

La imaginació dels éssers humans no té límits. I encara que la naturalesa humana dels jutges sigui una naturalesa singular, en això no es diferencia de la dels altres. Com a conseqüència d’això, la investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits, fins a arribar a la direcció de pràcticament tots els partits nacionalistes catalans i a donar valor d’indici susceptible de convertir-se en prova a gairebé qualsevol cosa.

Pel que comencem a saber per la informació que estan transmetent diferents mitjans de comunicació, és el que està començant a passar. Les conseqüències d’aquesta manera d’investigar són impossibles de preveure amb exactitud. Però sí que podem pronosticar sense gaire risc que provocaran una destrossa formidable a l’interior del sistema polític català i encara més en la relació entre Catalunya i l’Estat.

Potser hi ha qui pensa que la “tornada a la normalitat” exigeix la criminalització prèvia de la conducta dels dirigents dels partits nacionalistes durant aquests anys. I la criminalització pel delicte de rebel·lió. Que, sense aquesta criminalització, el nacionalisme català hi tornarà. Potser aquest ha estat el sentit últim del recurs a l’article 155.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT