Guerracivilisme

Part de l’elit espanyola apel·la a remeis que tenen el seu model paradigmàtic en la Guerra Civil

La pervivència del franquisme no és que el cadàver del dictador segueixi enterrat en un recinte del Patrimonio Nacional on s’hi celebren pelegrinatges patriòtico-religioses, ni que funcioni una Fundación Francisco Franco subvencionada amb diners públics, ni que molts municipis d’Espanya tinguin encara carrers dedicats a militars facciosos i a feixistes practicants de “la dialéctica de los puños y las pistolas”. Tot això són evidències que, a causa de les servituds de la mitificada Transició, mai no es dibuixà una línia vermella que separés del nou marc democràtic ni els símbols ni les persones (des del policia Billy el Niño fins al ministre Fraga) activament identificats amb la dictadura. Com a conseqüència, els símbols van restar còmodament instal·lats en l’espai públic, i les persones no van sentir mai cap necessitat d’abjurar o d’avergonyir-se de llur compromís amb el règim del Generalísimo.

Tanmateix, a parer meu, el pitjor llegat del franquisme, i el més viu encara avui, és un altre, que no s’expressa amb 'yugos y flechas' ni amb àguiles imperials, però impregna profundament gran part de la cultura política espanyola. És la tendència a donar als problemes polítics respostes –preteses solucions– que, conscientment o no, connecten de ple amb la metodologia guerracivilista del franquisme, amb l’expeditiva manera que tenia el Caudillo d’afrontar els desafiaments al seu poder. La crisi catalana i, darrerament, la lluita pel lideratge del PP ens n’han ofert brillants exemples.

Així, quan encara participava de la cursa successòria de Rajoy, vàrem sentir María Dolores de Cospedal proposar la il·legalització dels partits independentistes “si actuen amb finalitats il·lícites”. En democràcia només poden ser il·lícits certs procediments (la violència...), de manera que suggerir una il·legalització per motius ideològics o programàtics, sense cap vincle terrorista, ens remet a la Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939, per la qual Franco prohibí des del Partit Federal fins a Unió Democràtica de Catalunya.

El pitjor llegat del franquisme no s’expressa amb àguiles però impregna la cultura política espanyola

Pablo Casado, rival de Cospedal, no s’ha quedat enrere. Si ja l’any passat advertí el president Puigdemont que “potser acabarà com Companys” (una al·lusió desinhibida i brutal a la sagnant repressió franquista), i si recentment inicià la seva estada de campanya a Barcelona visitant la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana –on van ser torturats desenes de milers de demòcrates al llarg de 37 anys–, el jove cadell dretà afegí, a més, que “si els independentistes se’n volen anar, que se’n vagin, com Carles Puigdemont, a Brussel·les o a Alemanya”. Així com, el 1939, una de les “solucions” de Franco per desfer-se d’allò que ell anomenava la Anti-España va ser empènyer a l’exili centenars de milers de persones, ara Casado convida més de dos milions de catalans a expatriar-se si no volen seguir essent espanyols. És un comentari digne de Putin, o d’Orbán, o d’Erdogan, que cap polític responsable de l’Europa democràtica no hauria gosat fer.

I esclar, sotmès a una competència tan dura, Albert Rivera s’ha hagut de posar les piles. I l’altre diumenge, en un acte d’España Ciudadana a Palma, va dir: “A l’Espanya que jo vull, l’últim poblet de Girona és tan espanyol com el passeig de la Castellana”. El líder taronja no explicà com pensa aconseguir aquest objectiu somiat, però la recepta no té secrets: primer, caldrà suspendre la democràcia, perquè cap alcalde elegit de cap d’aquests “poblets” no impulsarà el programa reespanyolitzador que Cs propugna; després, amb alcaldes unionistes de 'real orden', s’haurà de revisar els nomenclàtors, purgar-los de referències nacionalistes i omplir-los de places de la Constitución, carrers de Juan Carlos I o de Felipe VI, etcètera; al mateix temps, hom desterrarà les banderes quatribarrades i obligarà els veïns a penjar de finestres i balcons tot de 'rojigualdas', com a Madrid, mentre hom commina els comerciants a retolar només en castellà i el territori s’omple altre cop de 'casas cuartel' de la Guàrdia Civil... Vaja, és el programa franquista del 1939, que molts ja haurien volgut veure aplicat la tardor passada a l’empara de l’article 155.

Resumint: en moments de crisi, quan considera qüestionades les seves essències, una bona porció de l’elit política, mediàtica i intel·lectual espanyola reacciona apel·lant a remeis (amenaces d’il·legalització o d’afusellament, comminacions a l’exili massiu, propostes de reespanyolització coactiva del territori insubmís...) que tenen el seu model paradigmàtic en la Guerra Civil i la instauració del franquisme.

Passa el mateix quan és el món exterior qui no els dona la raó. Després de la decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein, escoltar el gran Girauta parlant de “canallada” i el no menys gran Casado denunciant la “humillación a la soberanía nacional española” semblava l’eco d’Arias Navarro parlant, la tardor del 1975, de “la innoble agresión exterior”, i Franco referint-se, aquell 1 d’octubre, a “la conspiración masónica e izquierdista [...] que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece”.

No se’n adonen, els és igual o ja els està bé?

Més continguts de