Vox i els altres

S’ha acabat l’excepció espanyola, la pretesa immunitat ha saltat pels aires

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA

I bé, s’ha acabat l’excepció espanyola. Després de decennis de comentaris autocomplaents sobre la inexistència, al sud dels Pirineus, d’una extrema dreta com les que s’escampaven per Europa, la pretesa immunitat ha saltat pels aires. Vox ha recollit gairebé l’11% dels vots emesos en un territori que representa quasi el 18% del cens electoral espanyol. I no s’hi val a edulcorar-ho o camuflar-ho: Vox és l’homòleg ideològic del lepenisme francès (així ho confirmà Marine Le Pen en felicitar els de Santiago Abascal diumenge mateix), se situa dins dels mateixos paràmetres doctrinals que el partit hongarès Fidesz de Viktor Orbán i una mica a la dreta dels polonesos de Llei i Justícia. I el fet que una part dels seus votants pugui procedir del PSOE no afebleix ni una mica el seu caràcter ultra. Al capdavall, centenars de milers de votants del Front Nacional francès dels anys 80 i 90 procedien directament de l’electorat del Partit Comunista.

Naturalment, a Andalusia han passat més coses rellevants. Una és l’esgotament final del PSOE-A com a partit-règim. Pel desgast de quasi quatre dècades d’hegemonia; per l’inexorable envelliment i la mort dels seus votants més captius; per l’escàndol dels ERO; i també per un altre factor: obnubilats per llur predomini que semblava perpetu, els socialistes andalusos van creure que, per encapçalar la Junta, valia qualsevol, sempre que fos ben orgànic, ben 'aparell'. Per exemple, una Susana Díaz que, com s’ha evidenciat en aquesta passada campanya, no donava la talla ni tenia el nivell.

En la pugna per la primogenitura de la dreta d'àmbit estatal, el Partit Popular ha obtingut un triomf francament pírric. Triomf, perquè conquereix cinc escons més que Ciutadans i evita així el temut 'sorpasso' dels taronges; pírric, perquè ha perdut 300.000 paperetes i set escons. De fet, si ho comparem amb el resultat de les antepenúltimes andaluses (les del març del 2012), el PP ha perdut pel camí, en sis anys i mig, la meitat dels seus vots (d’1,5 a 0,75 milions) i dels seus diputats (de 50 a 26). Les ínfules de victòria de Juanma Moreno i de Pablo Casado, doncs, resulten grotesques.

Cs pot aspirar a un 'fifty-fifty' amb el PP en les properes eleccions generals espanyoles sempre que la criatura que han engreixat –Vox– no se’ls mengi a tots dos

La força emergent dins l’espai liberal-conservador és, sense discussió possible, Ciutadans, que ha doblat percentatge de vot (fins al 18,3 %) i més que doblat escons (de 9 a 21), malgrat l’escàs carisma del seu presidenciable Juan Marín, a qui va caldre reforçar enèrgicament amb Inés Arrimadas i Albert Rivera. Tot just 90.000 vots per darrere del PP a Andalusia, el partit taronja pot aspirar raonablement a un 'fifty-fifty' amb els de Casado en les properes eleccions generals espanyoles.

Això, sempre que la criatura que han engreixat aquests darrers temps no se’ls mengi a tots dos, Cs i el PP. Permetin-me recordar algunes dades bàsiques. El 2014, quan li faltà poc per conquerir un escó europeu, Vox havia sumat a Andalusia 32.407 vots, un 1,21 %. A les generals del juny del 2016, l’últim cop que els andalusos acudiren a les urnes, el registre de Vox fou de 8.341 paperetes, un 0,2%. ¿Com, en trenta mesos, poden haver multiplicat aquestes darreres xifres per cinquanta? ¿Tal vegada Andalusia ha viscut una crisi immigratòria colossal, o una explosió d’inseguretat ciutadana, o un col·lapse econòmic i social comparable a la crisi grega del 2012-14...?

Cap d’aquests escenaris no s’ha produït i, de fet, cap d’aquests assumptes (immigració, delinqüència, dificultats econòmiques, serveis socials) no ha estat tema estel·lar de la campanya; de fet, ni tan sols no s’ha parlat gaire de la gestió de Susana Díaz. El PP i Cs han discursejat, mitinguejat i agitat sobretot en clau espanyola (expulsar de la Moncloa Sánchez, el president il·legítim, l’aliat dels 'colpistes', el traïdor que permet als seus còmplices separatistes escopir a Espanya), és a dir en clau catalana: fent servir Junqueras, Puigdemont o Torra com a espantalls, invocant pactes i indults de pura fantasia, denunciant els imaginaris privilegis dels presos polítics independentistes...

És aquí, a parer meu, on s’ha produït la clau del sorprenent èxit de Vox. Si tu, partit de la dreta parlamentària i establerta, fas girar la teva campanya andalusa sobre la rapidesa, contundència i durada amb què aplicaries a Catalunya l’article 155, sobre la severitat amb què condemnaries els acusats per l’1-O, sobre el teu zel en defensa de la unitat d’Espanya, estas adobant el terreny perquè algú altre –Vox, en aquest cas– vagi molt més enllà i es proposi ja no el 155, sinó la liquidació de les autonomies; ja no la defensa, sinó la 'Reconquista' d’Espanya; ja no l’eclipsi de l’agenda andalusista, sinó la seva desaparició. És una llei quasi física.

Amb Vox disparat de cara a les generals, què ens diran ara els advocats de les terceres vies, de les paus i les treves i dels catalanismes 'bien entendidos'? Que tota la culpa és de l’independentisme?

Joan B. Culla és historiador

Més continguts de