Joan Mañé i Flaquer, il·lustre periodista (1923)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article d’Ignasi M. Folch i Torres (Barcelona, 1884-1927) publicat fa cent anys a 'D’Ací i D’Allà' (XI-1923) arran del primer centenari del naixement de Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 1823 - Barcelona, 1901). L’Associació de la Premsa Diària de Barcelona va retre llavors homenatge a aquest periodista que durant uns quaranta anys es va erigir al capdavant del 'Diario de Barcelona' en oracle de la burgesia regionalista catalana.
Fa cent anys, en aquest mes va venir al món aqueix home, ciutadà honorable, Joan Mañé i Flaquer, qui fou el tipus durant sa llarga vida de periodista, del periodista català. Des de la direcció del vell Diario de Barcelona, així com durant el poc temps que va dirigir La Época, de Madrid, el seny català va guiar-lo sempre en sa conducta periodística. [...] El fer-se càrrec de la responsabilitat, i el fer-se digne del crèdit que li reconeixien els seus lectors, va seguir sempre unes normes de probitat en la seva vida periodística: així se’l veu sense vacil·lar davant de la perspectiva de poder caure en desgràcia dels magnats de la política, donar la seva opinió, que formava sempre la dels lectors, contrària a la dels poderosos de la governació de l'Estat. [...] Així la seva actitud davant de la intentona d'en Montemolin i l'Ortega, a Sant Carles de la Ràpita, li congria la rabiosa antipatia de les extremes dretes de la política espanyola, que arribaren a motejar-lo de carbonari; així va poder dir a un ministre que pretenia la inserció de certs escrits a La Época, de Madrid, en els temps en què Mañé n'era son director: “Diguin al senyor Ministre que ell mana en el seu Ministeri; però en el diari, hi mano jo”. Aquesta probitat catalana i aqueix seny, tan català també, que orientava al mestre periodista pels viaranys de l'opinió política, varen fer-lo estimar i sobretot, respectar sempre dels més poderosos. [...] Aqueixa mateixa probitat i aqueix mateix seny tan catalans, el distingiren sempre de tal faisó dels demés periodistes a Madrid que el general O'Donnell, que no volia intimitats amb cap periodista, asseia a Mañé a la seva taula en la mateixa intimitat de la llar. Això va promoure en tal guisa la gelosia dels periodistes madrilenys, que un director d'un diari madrileny, amic del primer duc de Tetuan, li va fer certes indicacions referents al cas, a lo qual O'Donnell respongué: “A tots els periodistes amics els dono honors, mercès o diners, i algun cop les tres coses a la vegada: com que Mañé és un bon amic meu i no vol res de tot això, bé li haig de demostrar en una forma o altra la meva estimació, i li obro les portes de ma casa.” Efectivament, Mañé i Flaquer no havia volgut mai acceptar res: Cánovas, a l'ésser proclamat a Sagunt Alfons XII per a rei d'Espanya, el va nomenar, sense consultar-lo, governador de Barcelona, i Mañé no ho va acceptar; tampoc va voler ésser diputat ni senador com volia Cánovas: ni la vistosa lluïssor de ministre del Rei el va enlluernar; [...] Amb son robust seny català, deia, per a explicar els seus refusos als honors i càrrecs: “Si jo acceptés qualque cosa d'aqueixes, comprometria la meva posició a Catalunya”. [...] Com Balmes, intervenia activament i el preocupava intensament la política madrilenya perquè no n'hi havia d'altra, i d'ella exclusivament en depenia el bé de la seva estimada Catalunya. [...]
