A Joan Margarit, en record d'una amistat
Aquest dimarts 16 de febrer del 2021, cap a les tres de la tarda, rebíem per telèfon la notícia de la mort d’en Joan Margarit. Des de feia uns dies ja no podia ser una sorpresa, però sí que ha estat, per a mi, el sentiment de la pèrdua del meu alter ego. Vam treballar plegats des dels inicis, sent dos joves catedràtics de càlcul d’estructures de l’ETSA de Barcelona, fins a la jubilació.
Ens vam conèixer treballant tots dos al laboratori de càlcul electrònic de l’escola d’arquitectura de la UPC a finals dels anys 60 i conjuntament vam desenvolupar el mètode Margabux per calcular estructures porticades gràcies als primers ordinadors. Als anys 70 vam abordar el càlcul d’estructures tridimensionals de grans llums, les malles espacials de barres, i el 1977 vam projectar la cúpula del mercat de bestiar de Vitòria de 80 m de llum i per la qual vam rebre el Premi Europeu d’Estructura Metàl·lica.
En aquells anys de frènica activitat docent i de recerca a la universitat, vam desenvolupar el mètode d’assimilació d’estructures discontínues a estructures contínues i vam implantar el càlcul matricial al món de l’arquitectura. En queden nombroses publicacions escrites a quatre mans. Als anys 80 vam obrir conjuntament, com no podia ser d’altra manera, un estudi d’arquitectura, i sempre més vam compaginar la docència a la universitat amb l’exercici de la professió d’arquitectes.
Una professió que ens va brindar l‘oportunitat d’aplicar els coneixements estructurals adquirits i desenvolupats al llarg dels últims anys a obres de gran impacte per a Barcelona, com ara el reforç del monument a Colom, la remodelació de l’Estadi Olímpic i el càlcul i direcció d’obra de la Sagrada Família. Paral·lelament van començar les actuacions massives de reforç estructural en polígons d’habitatges de tot Catalunya.
Els anys 90 van suposar el nostre salt als projectes d’arquitectura globals, una escola d’aprenentatge i de posada en pràctica dels nostres coneixements estructurals que s’allargà fins a la nostra jubilació, sense deixar mai d’intentar fer i ser innovadors en les estructures.
Uns records inesborrables que m’acompanyaran sempre. Però per damunt de tot valoro i agraeixo haver compartit amb ell tot allò que justament ara, segurament per la seva quotidianitat, no recordo. Han estat més de 30 anys de docència i exercici professional compartit, i més de 50 anys de fer camí plegats. Fins aviat, amic.
