Joan Mena i la immersió lingüística
Vaig conèixer Joan Mena Arca, diputat al Congrés d’En Comú Podem –Mena a Sabadell–, fa quatre anys, durant la presentació d’un documental sobre Torre-romeu, una barriada sense clavegueres ni serveis, autoconstruïda fa seixanta anys pels immigrants, molts dels quals andalusos com els seus pares, la Dolores i el Domingo, provinents d’Alicún de Ortega (Granada).
Quan vaig descobrir aquestes arrels, encara em va impactar més un discurs que Mena havia fet el 2017, a la tribuna del Congrés, contestant a unes paraules d’un diputat de Ciutadans, a qui va dir que havia nascut en un barri amb un 95% de castellanoparlants i que si no hagués estat per la immersió lingüística probablement avui no seria bilingüe, que és una cosa que et dona igualtat d’oportunitats. I ho va rematar dient: “Miri si m’han adoctrinat malament que soc professor de llengua i literatura espanyola”. ¿Com no havia de fer un discurs així, si l’avi Miguel, granadí també, li deia: “Com m’agrada cada vegada que llegeixes en català”?
Ahir Mena va presentar a Santa Coloma de Gramenet, bressol de l’ensenyament en català als alumnes castellanoparlants, el seu llibre al voltant de les mentides sobre la immersió lingüística. Va dir que la davallada de l’ús del català s’ha de buscar fora de l’escola, perquè l’aula reprodueix la realitat social i la realitat demogràfica i tecnològica han canviat. La realitat jurídica és la de sempre, és a dir, adversa. I el nostre orgull i interès per compartir el català, ¿continua sent com el de l’avi Miguel?
