La gran paradoxa de l'Estat

Democràcia i liberalisme són dos principis diferents que no sempre han viscut ni viuen en harmonia

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Darrerament es parla molt de la crisi de les democràcies liberals, que estan sotmeses a moltes tensions. És un debat transcendent, però malauradament està dominat per una gran confusió conceptual, sovint interessada. La narrativa dominant és que les democràcies estan assetjades per líders populistes i demagogs que arriben (democràticament) al govern i fan servir el seu poder per laminar drets i llibertats, vulnerar l’estat de dret i degradar, per tant, la mateixa democràcia. Se solen citar casos com el d’Hongria, Polònia o Turquia. Són el que s’anomena sovint ‘democràcies il·liberals’ perquè expressen una tensió entre el principi democràtic i el liberal.

De fet, en contra del que se sol pensar, la democràcia i el liberalisme són dos principis diferents que no sempre han viscut ni viuen en harmonia. La democràcia tracta fonamentalment de la igualtat política i de l’autogovern col·lectiu: el poder polític ha de representar els interessos i preferències del poble, agregades, fonamentalment, mitjançant la regla de la majoria.   

Per contra, el liberalisme és bàsicament una doctrina que busca limitar el poder polític per evitar que envaeixi esferes de llibertat individual. Per protegir drets, el liberalisme busca mecanismes que limitin el poder polític, com ara institucions contramajoritàries, Constitucions rígides, protecció jurisdiccional de drets, etc. Uns mecanismes que, més enllà de protegir drets individuals, sovint s’utilitzen per protegir l’'statu quo' socioeconòmic i el nacional.

La gran paradoxa és que per defensar-se de la pulsió democratitzadora que s’expressa l’1 d’Octubre, l’Estat ha acabat recorrent precisament a solucions il·liberals

Ara bé, de la mateixa manera que sovint el principi democràtic tensiona el principi liberal de limitació del poder, un excés de limitacions al que pot fer el poder polític escollit democràticament erosiona la democràcia. Quan els tribunals, les institucions internacionals no elegides o altres institucions contramajoritàries posen límits als poders democràtics, estan tensionant el principi democràtic perquè de fet posen límits a l’autogovern col·lectiu. Tot i que no se’n parla tant, les democràcies liberals també pateixen quan hi ha massa límits contramajoritaris, una sityuació que que es pot anomenar 'liberalisme no-democràtic'. Tot i que d’això curiosament no se’n parla tant, la insatisfacció que generen aquests límits excessius al poder democràtic és probablement una de les causes de l’ascens de moviments que poden bascular cap a la democràcia il·liberal.

Tot aquest debat ens proporciona un angle útil per entendre la crisi política catalana. El procés sobiranista ha sigut, en un cert sentit, una reacció democratitzadora contra el que s’ha percebut com una limitació excessiva de la voluntat democràtica expressada al Parlament català.

Es tractava, en el fons, d’eixamplar el perímetre del que es pot decidir democràticament, fent valer la voluntat majoritària de celebrar un referèndum per sobre de la camisa de força que configura l’entramat jurídic i institucional espanyol. Un entramat que, en aquest cas, està al servei de la unitat d’Espanya i no concep la possibilitat de decisió democràtica sobre les fronteres de l’Estat.

De fet, no és només la qüestió de les fronteres la que queda fora. La sentència del TC de 2010, juntament amb la rigidesa de la Constitució espanyola, 'de facto' no permeten concebre raonablement cap ampliació substancial de l’autogovern. Per això, la majoria parlamentària catalana, després de nombrosos intents d’acord i negociació, va intentar desbordar aquest marc forçant les costures de l’ordenament jurídic espanyol. No, com diuen alguns, per vulnerar drets, sinó per qüestionar els límits al que pot fer el poder democràtic.

La voluntat de mantenir fora de l’esfera de decisió democràtica la qüestió de la sobirania ha acabat portant l’Estat a forçar el seu propi ordenament jurídic

Enfront d’això, l’espanyolisme ha fet èmfasi en l’estat de dret i el principi de legalitat com a mecanismes de limitació del poder polític. Una majoria democràtica no habilita per fer qualsevol cosa, recorden. I a Espanya, concretament, una majoria parlamentària (ni al Parlament ni al Congrés de Diputats, si mai n’hi hagués) no podria convocar un referèndum sobre la independència, perquè aquesta és una qüestió que ha de quedar fora de l’àmbit de decisió democràtica. Per al constitucionalisme espanyol la definició del 'demos' és prèvia.

Per això hi ha qui insisteix a qualificar l’independentisme de populista. Perquè planteja la tensió entre la voluntat democràtica expressada al Parlament i els límits contramajoritaris que imposa l’ordenament jurídic i constitucional espanyol.

La gran paradoxa, tanmateix, és que per defensar-se de la pulsió democratitzadora que s’expressa l’1 d’Octubre, l’Estat ha acabat recorrent precisament a solucions il·liberals. Des del tancament de webs i segrest de revistes i cartells fins als abusos policials de l’1-O i les restriccions a la llibertat de manifestació que es fan evidents en l’empresonament i judici dels líders de l’ANC i Òmnium. I tot el procés judicial del Tribunal Suprem, des de la presó preventiva abusiva fins al processament per delictes que no són raonables, és un pas addicional en aquesta direcció.

L’Estat, per tant, per defensar-se del que va percebre com una extralimitació del poder polític català, ha acabat extralimitant-se i vulnerant, també, el principi liberal que deia defensar. Ara, si s’escolta amb atenció el programa polític de la dreta espanyola, el que es promet és més il·liberalisme i més restricció de drets. La voluntat de mantenir fora de l’esfera de decisió democràtica la qüestió de la sobirania ha acabat portant l’Estat a forçar el seu propi ordenament jurídic i retorçar l’estat de dret.

És un pendent, el de la degradació democràtica, que l’estat espanyol només podria evitar si s’obrís a negociar una solució política al conflicte català. Una negociació –que també caldrà tenir al Parlament de Catalunya– que forçosament hauria de buscar un equilibri sostenible entre el principi democràtic i els límits al que es pot fer amb una majoria parlamentària, en un sentit o un altre. Però de moment no sembla que la cosa vagi cap aquí.

Més continguts de