José Martí Gómez, la condició humana del periodisme

BarcelonaNo tinc clar si t’hagués agradat que parléssim avui de tu. Però ho sento, mestre, avui ets notícia. Era una mort anunciada. I no per això ens ha fet menys mal. Sabíem que estaves malalt i que ja ni contestaves els correus, però ningú no ens havia preparat per a la teva absència. Vas mantenir la teva classe i esperit crític fins al final. Rèiem molt seguint el teu compte de Twitter, comentant com intentaves mantenir discussions racionals i respectuoses amb trols. O amb perfils que estaven més acostumats a la runa intel·lectual que al fonament d’una reflexió. El saber estar d’un temps passat, davant la inconsistència i la imbecil·litat que tu feies bona, intentant fer-la reflexionar.

Tu em vas dir que escoltés, que estar en segon pla, en aquest ofici, era un avantatge, justament per això, perquè et permetia escoltar. I escoltar era saber interpretar, tenir informació de primera mà, per després ensumar els temes que realment importaven. Tu em vas saber veure, i em vas ensenyar a mirar. I mai no t’ho agrairé prou. Res tan senzill, res tan complicat com saber mirar la realitat. Res tan important per poder-la explicar. I escoltar-te a tu era aprendre. Les teves anècdotes eren lliçons de vida, perquè cada història tenia una lectura superior. Tu ens deixaves el fil per estirar, la clau per obrir la porta, la imatge que ho condensava tot. Com enyoraré això. Perquè tenies la saviesa que et donava conèixer el costat més fosc de la condició humana des dels passadissos dels jutjats fins al més lluminós de les barricades de les lluites veïnals, amb el teu estimat Huertas Claveria. En tot hi sabies trobar la comprensió de la condició humana. Sempre la humanitat a les teves lliçons, al fons de les teves obres. Si ara llegissis qualsevol d’aquestes línies que escrivim per la teva absència, segur que diries, amb aquell to descregut, que ens deixéssim de collonades, que ja està tot prou fotut. I tant que ho està, mestre, ara ni tan sols et tenim a tu per combatre-ho.