La llengua de la causa general contra el dret a l'autodeterminació

La justícia espanyola menysté la nostra llengua; per a ella és una llengua subsidiària que fa nosa

El Tribunal Suprem, en la resolució sobre les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, en referència a l'anunci que els testimonis farien ús de la llengua catalana, deia: "La sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de qualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial".

Un retret ben sorprenent. I a més, la resolució parla de "lengua materna", un terme sociolingüístic.

La qüestió, però, no és aquesta, sinó el dret dels processats que el procés es meni en la seva llengua, en ser una llengua oficial reconeguda per l'Estat a la Constitució i a l'Estatut. El mateix TC a la sentència de 26 de juny de 1986 va definir així els efectes de l’oficialitat: "Es oficial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenómeno social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunicación en/y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos". Per això, tant la llengua materna castellana com la catalana són llengües pròpies dels tribunals espanyols com a poder judicial, perquè són llengües oficials.

El Tribunal Suprem es mostra estranyament contrariat davant l’exercici del dret a la llengua oficial

Amb posterioritat l'Estat va ratificar –el 5 de novembre del 1992– la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries del Consell d'Europa, que en l'article 9 preveu, referint-se al procediment penal, que l’Estat s’obligava a: 1) assegurar que els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; i/o 2) garantir a l’acusat el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària.

Per tant, aquesta resposta tan ofensiva del TS, que considera l'al·legació d'un dret als tribunals com un fet molest, està fora de lloc. Posa en evidència una ignorància inexcusable dels drets que el tribunal ha de garantir sobre l'ús d'una llengua oficial, llengua que la justícia espanyola està compromesa a tenir com a pròpia dels procediments. El capteniment del TS contrasta amb el fet que, en formular l'euroordre, el primer que va fer el tribunal de Brussel·les que la va instruir va ser preguntar als extradits que manifestessin si volien que el procediment es menés en francès o en flamenc.

Si els magistrats no es veuen capaços d'entendre les declaracions que els processats faran en llengua catalana en el judici, han d'abstenir-se de formar part del tribunal

El dret que el tribunal meni la causa en la llengua oficial que esculli el processat no té res a veure amb la garantia de traducció i interpretació dels acusats en un procediment penal, sigui quina sigui la llengua que tinguin i entenguin. Això es garanteix per la directiva del Parlament Europeu i del Consell de la UE de 20 d’octubre recollida a la llei orgànica 5/2015, del 27 d'abril, sobre la traducció i interpretació en els processos penals, quan l'acusat parla una llengua estrangera no oficial al país on es fa el judici.

En la resolució el TS es mostra estranyament contrariat davant l’exercici del dret a la llengua oficial. Davant d'aquesta actitud jo em preguntaria que, si no entén el català, com s'ho ha fet amb els milers de folis acumulats per la Guàrdia Civil en els seus informes i les hores de vídeos que s'hi recullen, que estan en la immensa majoria en català. ¿És que el tribunal no se n'ha adonat fins ara?

¿Hem de pensar que ni se'ls ha mirat, i s'ha limitat a donar per bons els informes i els arguments de la Fiscalia que reprodueix en la resolució? Si els hagués entès hauria vist que les fabulacions recollides no tenen res a veure amb els fets reals, i tampoc ara no tindria cap problema a fer el judici en català.

Si els magistrats no es veuen capaços d'entendre les declaracions que els processats faran en llengua catalana en el judici, han d'abstenir-se de formar part del tribunal, ja que tampoc entendran cap dels documents o vídeos en què es basa l'acusació que no han estat traduïts.

¿O pensen fer com feien els tribunals militars dels consells de guerra franquistes, que també ignoraven el català que havien prohibit, que condemnaven sense la prova dels fets, només amb els informes de la Falange i la Guàrdia Civil?

La resposta del tribunal a la petició de les defenses posa de manifest que la justícia espanyola menysté la nostra llengua, i les declaracions d'oficialitat com els tractats. Que per a ella el català és una llengua subsidiària que fa nosa; una "lengua materna" de segona o, com deia el franquisme, "una lengua vernácula".

Espero que tant els processats com les defenses no utilitzin altra llengua que la que els acusats tenen com a pròpia com a reivindicació d'un altre dret que el TS menysté, que posa encara més en evidència la injustícia general de la causa.

Més continguts de