Amb Josep Massot i Muntaner
“Penso que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix”. Aquestes paraules de l’historiador Josep Massot i Muntaner -el pare Massot, en Pep Massot-, que la Institució de les Lletres Catalanes va recollir en una de les seves postals i que en les últimes hores són força citades i retuitades, són efectivament un bon resum de la seva actitud vital i intel·lectual. Fa mig any celebràvem el seu vuitantè aniversari; ara, l’endemà d’un Sant Jordi bell i dur a la vegada, hem de lamentar la seva mort. Crec sincerament, i m’agrada repetir-ho, que la feina d’en Massot i Muntaner com a historiador, d’una solidesa i un valor excepcionals, és una de les estructures d’estat amb què comptem realment com a país tots aquells que parlem, escrivim i pensem en català. És una feina feta, com ell mateix deia, per als altres, mai per a ell mateix. Josep Massot i Muntaner no desconeixia la vanitat, però precisament perquè sabia què era i en què consistia, no hi va perdre ni un segon de la seva vida.
En comptes del reconeixement i del lluïment va cercar la pervivència de tot un país, que és el nostre. Això atorga a la seva feina una dimensió transcendent, en la mesura que ell, religiós i monjo benedictí, entenia millor la transcendència: allò que va més enllà de la individualitat de cadascú i que ens reforça com a col·lectiu. El fet religiós el concebia a partir de l’etimologia llatina de la paraula religió : religare, tornar a lligar. El coneixement era, en la seva visió de les coses, una forma de salvació, individual però sobretot col·lectiva. El ser, per a ell, és necessàriament el ser amb els altres.
Per això es va fer historiador, perquè de ben jove va comprendre que allò que ens desfà, com a humans, és l’oblit i la mentida, que solen anar junts. I per això va dedicar la major part dels seus esforços a desmuntar les mentides i l’oblit abocats damunt la nostra història pel feixisme, primer amb una Guerra Civil i després amb una dictadura, totes dues criminals. Ho va fer a través de la seva pròpia obra, en la qual els ciutadans de les Balears i de Catalunya podem trobar una explicació rigorosa i clara de qui som com a poble i de què va significar i significa encara, per a nosaltres, el segle XX. I també a través del catàleg que, com a editor de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va construir al llarg de cinquanta anys.
Vaig visitar Montserrat per primera vegada el gener passat, i vaig tenir el goig de fer-ho amb ell com a amfitrió i guia. Sis hores amb el pare Massot van donar per a molt: vam parlar de la mort i no la temia, però tenia una feinada per fer, encara, i mantenia la visió lúcida, de vegades irònica, sobre el país i sobre Occident. Defugia termes confusos com pessimisme o optimisme i es reafirmava en la necessitat de combatre la desmemòria i la informació, tal com havia après de Pierre Vilar i de Vicens Vives. La fe, i també la bellesa, són filles de la memòria. Ens deixa un llegat enorme; i sobretot, com ell volia, útil. No ens quedem sense ell, sinó amb ell.
