Josep Pijoan, un gran treballador que no vam aprofitar (1963)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joan Cortés (Barcelona, 1898 - Santander, 1969) a 'Destino' (29-VI-1963) arran de la mort de Josep Pijoan (Barcelona, 1879-Lausana, 1963) esdevinguda avui fa seixanta anys. Traducció pròpia. Pijoan, arquitecte, historiador, crític d’art, es va iniciar com a poeta tutelat per Joan Maragall. Va publicar a la premsa barcelonina abans del 1930 i a 'Quaderns de l’Exili' (Mèxic) als anys 1940. Retrat (1928) de Pijoan per Josep de Togores.
Van ser pocs els contactes de Josep Pijoan amb la nostra gent després de marxar a l’estranger, el 1910, però mai no va oblidar els amics ni el seu país i va viure amb verdader sentiment tot el que succeïa aquí en uns temps convulsos. Va venir poques vegades. Cada cop marxava decebut de les nostres aptituds polítiques i del desaprofitament de les qualitats col·lectives. [...] S’escrivia amb poques persones, però mantenia correspondència amb les seves nebodes i la família Maragall, de la qual la corresponsal titular pot dir-se que era Helena, filla gran del poeta. [...] Era un escriptor capaç, constant i entusiasta. Un exemple formidable és que escrivís tres vegades el seu estudi sobre Les pintures murals romàniques de Catalunya (Monumenta Cataloniae), aplegant nous materials per a cada successiva redacció. És clar que no li va faltar pas l’ajut preciós d’un altre com ell –Cambó– que, també, a prova de decepcions i desenganys, va posar el patriotisme per damunt de tot. Són una prova del talent de Pijoan les múltiples activitats en diverses ocupacions com arquitecte, enginyer, catedràtic, historiador. Les seves Historia del arte (3 vols. Salvat), Historia del mundo (5 vols. id.) i la monumental Summa Artis (20 volums, Espasa-Calpe) són obres d’abast considerable i de reconegut valor universal. Era un home positivament incòmode per als dogmàtics de tota mena, per als declamadors inoperants i per a la gent gasiva. [...] Falta saber, tanmateix, si hauria pogut tornar a treballar entre nosaltres després de les seves llargues experiències al Canadà i als Estats Units, on a més de veure’s tractat amb reverència es va trobar que ho tenia tot pagat, i on mai no va topar amb la gasiveria. S’havia habituat a enllestir treballs ambiciosos, cosa que li hauria resultat impossible aquí, com sí que ho fou en els seus inicis al costat de la gran figura del president Enric Prat de la Riba, tot i que aquest també nedava a contracorrent. A la natural manca de mitjans dels organismes públics, Pijoan i Prat de la Riba patiren una desmoralitzadora incomprensió i encara més un desmoralitzador regateig, rèmora de la nostra vida col·lectiva per tot allò que representi un valor espiritual o cultural. [...] A Toronto, a Los Angeles i a Chicago, treballant de valent, i després a Nova York, Pijoan va poder enllestir tots els seus projectes, fins a recloure’s finalment a la seva llar de Lausana. [...] Ens cal agrair-li molt la feina que va fer aquí, a les primeries del segle XX, a la Junta de Museus, des d’on va reunir les primeres sèries d’art romànic, la seva col·laboració en les tasques fundacionals de l’Institut d’Estudis Catalans, la formació de la Biblioteca de Catalunya, la seva estimulant activitat a Madrid, en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza i la creació a Roma de la Escuela de España.
