Maragall, Valls i el factor humà

Colau ha estat beneficiària de dos errors dignes d'estudi, dels quals ha sabut treure rendiment

Escolta aquí l'article llegit de Josep Ramoneda

1. Conspiracions. Hi ha dues figures clàssiques del repertori de mecanismes per afrontar l'adversitat i eludir la responsabilitat que es donen sovint en política. La joiosa denúncia del moralista quan se l'enganxa pecant. I la construcció de teories de la conspiració per assenyalar el totpoderós culpable de la nostra desgràcia i oblidar els nostres errors. Els pecats dels altres són la nostra absolució. La decisió de Colau de presentar la seva candidatura enfront de la de Maragall per ser elegida amb els vots socialistes i tres de Valls ha generat un torrent de desqualificacions. L'acusen d'incoherència política i de vendre's els principis pel poder. Amb alguna cosa s'ha d'alimentar la frustració dels que han perdut. 

L'altre lloc comú és la teoria de la conspiració, que, en aquest cas, ha pres el nom 'operació d'estat'. Quina operació d'estat és aquesta que destrueix Ciutadans a Catalunya, deixa aïllat Manuel Valls, el seu promotor, permet que els comuns ajudin Esquerra a prendre alcaldies als socialistes com Lleida i Tarragona, i ni tan sols aconsegueix suports de la dreta per a la investidura de Sánchez? No és una operació d'estat; en tot cas, seria un desastre d'estat. Però la idea d'una conspiració de malvats contra l'independentisme sempre és útil per alimentar el victimisme i obviar les responsabilitats.

Valls: "Em quedo i exerciré de regidor"

2. Errors. Tot plegat és molt més prosaic, té molt més a veure amb el factor personal. Ada Colau ha estat beneficiària de dos errors dignes d'estudi, dels quals ha sabut treure rendiment. L'error d’Ernest Maragall de creure's que ningú podia disputar-li l'alcaldia, com si hagués guanyat per majoria absoluta, que ha dut Esquerra a una estratègia equivocada. Mai van assumir que Colau podia arribar als 21 regidors i Maragall no, i que, per tant, si es volia governar en coalició potser s'hauria de cedir l'alcaldia. 

I l'error Valls. Valls va tenir un pèssim resultat electoral i va acabar barallat amb el responsable de la mala idea de triar-lo: Albert Rivera. Home amb més vanitat que orgull, ferit en el seu fracàs, degudament celebrat a França, va tenir una ocurrència: oferir els vots a Colau i recuperar protagonisme per una estona. Alguns ho han vist com una genialitat tàctica. La coincidència d'interessos entre contraris el va convertir en protagonista de la investidura municipal. Però aquí s'acaba. El grup municipal se li fractura, pot quedar reduït a dos o qui sap si a ell sol. Qualsevol iniciativa per pressionar al govern de Colau l'haurà de fer comptant amb els vots independentistes, perquè no hi ha altra suma possible. Diuen que busca una plataforma per presentar-se a les autonòmiques. Però les eleccions ja han demostrat que el seu espai és reduït: què pot fer si l'ha de compartir amb una candidatura de Ciutadans? Vol distanciar-se del 'trifachito', diuen, i crear un nou partit. Però som allà mateix: en aquesta zona hi ha molts aspirants i poc espai. Les especulacions imaginatives apunten a Madrid i al PSOE. Però Pedro Sánchez, que si alguna cosa té és sentit de la supervivència, sap que Valls és un personatge tòxic que ja es va carregar el PSF. Alguns confien que la seva toxicitat liquidi els comuns, però els problemes que puguin tenir seran pels seus errors no pel que Valls hi pugui fer. Valls, simplement, allarga la seva agonia. Enmig de tant soroll, van passar una mica desapercebudes aquestes paraules: “Per a tots, també per al meu grup polític: només podrem afrontar els reptes que tenim com a ciutat, i com a país, si som capaços de superar determinades actituds negatives, determinades barreres mentals i partidistes que ens impedeixen arribar a grans acords". Són de Joaquim Forn en el ple de la presa de possessió del nou consistori municipal de Barcelona. Ell venia de la presó i el tornaven a la presó just acabar l'acte. I això no li impedia dir que és hora de superar fronts i de construir ponts. Segueixo pensant que el tripartit d’esquerres era la primera gran oportunitat. Em diran que això ja és malenconia. Però de la malenconia, com ens ensenya Enzo Traverso, pot sortir un impuls cap al futur.

Més continguts de