Jugar o fer política
No és casual que l’explosió definitiva de l’espai polític independentista hagi coincidit amb el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre. Un moment que quedarà en la memòria de molts perquè l’excepcional confluència ciutadana va posar en evidència l’Estat, que, incapaç d’afrontar el problema políticament, només hi va saber respondre amb brutalitat repressiva.
L’independentisme ha viscut de l’aura d’aquell dia elevat a mandat fundacional. Però ja no aguanta: cada dia és més evident la impossibilitat de donar-li viabilitat pràctica. L’impuls decau, esdevé simple retòrica. I la utilització ideològica del moment èpic s’ha anat convertint en un fum que contamina, fins a l’asfíxia, la política que l’utilitza com a coartada per no reconèixer que l’enèsima referència al mandat de l’1 d’Octubre i l’enèsima proposta d’un nou embat (ara cap a mitjans de l’any vinent) són pura fantasia. I així les paraules es degraden, es converteixen en politiqueria: armes miserables en el conflicte entre socis que es disputen espais electorals fronterers. I la ciutadania veu, amb perplexitat, com la sínia gira i gira sense avançar un pam.
Han passat cinc anys i se segueix sense voler assumir la realitat. Estem en el mateix lloc que l’octubre de 2017, amb el llast d’una càrrega de frustració afegida. Ho vaig escriure llavors i em fa vergonya haver de tornar-ho a dir ara: la independència no està a l’abast, per més apel·lacions al compromís patriòtic i a l’hora decisiva que es puguin fer. No es donen les condicions mínimes: no hi ha una majoria social suficient –“només som dos milions i amb això no n’hi ha prou”, vaig sentir dir a una persona amiga aquell dia, i segueix sent així–; no hi ha capacitat insurreccional; no es disposa dels instruments coercitius necessaris per poder imposar una mutació institucional d’aquestes dimensions, per molt que la proclami el Parlament (i la prova és que, fet el pronunciament, no es va fer un sol pas per concretar-lo). No es compta amb la complicitat dels poders econòmics del país. No es pot esperar res de la Unió Europea, un corporativista club d’estats. I no es disposa del suport de cap gran potència internacional. Cinc anys després, seguir fent volar coloms ja no té res a veure amb un procés d’emancipació, i les consignes es converteixen en lletanies al servei de petits interessos personals o de grup. I és hora de dir prou: deixin de jugar a fer política, i facin política.
