15/07/2018

16/7: El tiqui-taca

1 min

EL DOL ESPANYOL per l’eliminació del Mundial va durar poc, perquè de seguida se’n va trobar el culpable. Després de breus vacil·lacions (Florentino o Piqué?; Lopetegui o De Gea?) va arribar el consens sobre el responsable màxim de l’eliminació prematura: el tiqui-taca. Els fans de la roja li tenien moltes ganes. En part, perquè està del tot associat al model del Barça, que n’ha estat el màxim exponent, i remet a Guardiola i, més enllà, a Cruyff. Però sobretot perquè els ha semblat sempre un model poc genuí. El tiqui-taca és esteticista, cerebral, fred, tècnic. I el prototipus genuí del futbol hispànic era la fúria espanyola, testosterònic, arremangat, físic, viril. El tiqui-taca no agradava ni quan va fer guanyar títols al futbol espanyol. Els detractors guardaven forces per quan arribés el seu moment. I ha estat aquest Mundial, amb els vells grans jugadors retirats o esgotats. Ara diuen que el futbol ha canviat, que es porta la verticalitat, el contraatac en comptes de la possessió. No m’ha semblat una regla general d’un Mundial que ha estat més aviat el del joc d’equip contra les individualitats brillants. Però el linxament del tiqui-taca no és una proposta sinó una revenja. No és una evolució sinó una involució. El retorn de la fúria.

stats