Jutges governant, governants jutjant

Dilluns vaig llegir en la magnífica crònica d’Ernesto Ekaizer com alguns dels membres del caducat Tribunal Constitucional esgrimien referències històriques sinistres, com ara l’incendi del Reichstag alemany el 1933. Poca broma. Més significativa resultava encara aquesta intervenció d’Encarna Roca: "Aquells que hagin dit que no hauríem de pronunciar-nos perquè falta un magistrat i que el resultat podria ser diferent... cuidadito, cuidadito, cuidadito [...] Això és deslegitimar el tribunal..." Doncs sí, en efecte: això és deslegitimar el tribunal, i amb arguments que no són merament formals. La legitimitat d’un tribunal caducat és qüestionable. La d’un tribunal incomplet resulta encara més qüestionable i tot. ¿I la d’un tribunal que, per sistema, sembla seguir les directrius de l’oposició del PP i fa costat als seus interessos? Això és una altra història. Personalment, interpreto que és així; però aquesta interpretació meva, o d’altri, no pot deslegitimar sense més ni més les decisions que el Tribunal Constitucional ha pres en els darrers anys. Són dues coses diferents que convé no barrejar pel simple plaer d’afegir més salsa a aquest plat indigest. M’explico: la declaració d’inconstitucionalitat de l’estat d’alarma no pot considerar-se il·legítima només perquè impliqui un trasbals al govern. És il·legítima pels dos primers punts que hem esmentat abans. 

Des del 2017 hi ha magistrats –i, més concretament, magistrats del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional– que han governat sense dissimular gaire. De fet, hi ha sentències que no difereixen gaire de lleis que haurien d’haver sorgit del poder legislatiu. De fet, hi ha sentències que són un simple calc de l’argumentari de l’oposició. També és cert, però, que l’executiu ha jugat sovint a posar-se la toga quan ho ha cregut oportú. En el cas de l’exministre Fernández Díaz, la toga, el tricorni i el que convingui. La torna de judicialitzar la política és polititzar la judicatura, i a l’inrevés. Un cop tolerat i normalitzat tant a nivell institucional com mediàtic aquest joc perillosíssim, és quan una de les bases de la democràcia representativa i de l’estat de dret –la divisió de poders– queda greument erosionada. L’erosió no és abstracta, però: té una traducció ben directa en la desconfiança generalitzada –i justificada– cap al sistema. 

Gratem encara una mica més? Quin és l’origen profund d’aquestes interferències de poders impròpies en una democràcia europea? Diumenge passat, 18 de juliol, aquest origen va fer 85 anys rodons. En efecte, les grans disfuncions que han portat sense remei a aquesta i altres situacions semblants tenen a veure amb el fragilíssim taló d’Aquil·les del Règim del 78: la falsa transformació del sistema judicial franquista en una estructura suposadament nova de trinca. L’exemple més conegut i significatiu, però no pas l’únic, és el de la misteriosa mutació, d’un dia per l’altre, del Tribunal de Orden Público en Audiència Nacional el 4 de gener del 1977. Fins i tot van conservar la mateixa seu. I, per descomptat, el mateix personal. 

Heus aquí una mutació inversemblant, una veritable aixecada de camisa institucional i política, un frau. Doncs bé, el sistema –començant per la mateixa monarquia– s’ha basat en aquest encreuament subterrani de legitimitats: la constitucional i l’heretada sense cap mena de dissimulació del franquisme. Això ha estat possible, entre altres coses, per la renúncia als vells símbols així com per l’adopció d’un llenguatge que s’ha anat sofisticant amb el pas del temps. Pensem, per exemple, en l’ús real del terme constitucionalisme, que avui al·ludeix en realitat a la reivindicació de l’statu quo territorial de les acaballes del franquisme. Quan els suposats constitucionalistes impugnen la normalització lingüística, posem per cas, no tenen en compte l’article 3.3 de la Constitució espanyola, que fa referència literal a “l’especial respecte i protecció” cap al català, el gallec o el basc, sinó en la situació d’aquestes llengües immediatament abans de l’aprovació de la carta magna. 

¿Avui hi ha magistrats governant perquè prèviament hi ha hagut governants jutjant o la cosa ha funcionat a l’inrevés? És difícil esbrinar-ho, perquè tot això ve de lluny. Una cosa està clara, però: provar d’edificar un projecte comú en un solar que no en tenia res, de comú, ha portat, porta i continuarà portant a tota mena d’anomalies i contradiccions. Molts espanyols van creure que les bestieses jurídiques que s’han fet en relació al Procés no tindrien conseqüències més enllà de Catalunya. Doncs aquí ho tenen.