En un temps i un món dominats pels algoritmes i el desig patològic d'acumular diners, un temps que genera una paraula tan espantosa com monetitzar, la concessió del Nobel de literatura a l'hongarès László Krasznahorkai ha fet contents els que encara volen –volem– creure en la literatura com a lloc de resistència. Resistència contra què o contra qui, direu. Doncs resistència contra els xarlatans i venedors de fum. Contra cínics, impostors, oportunistes. Per descomptat, contra autoritaris i campions de falses llibertats.
Krasznahorkai és un autor que no escriu per vendre molts llibres, ni per fer gràcia, ni per sortir a la tele ni per afalagar el seu ego. Tampoc escriu per salvar la pàtria ni la llengua hongaresa: una llengua que té catorze milions de parlants i que per tant ocupa dins el món una posició tan lateral i faltada de poder com la catalana. Krazsnahorkai fa una literatura rugosa, aspra, irònica (això vol dir: als antípodes de la brometa cagada), amb la qual el lector pot riure si és capaç de burlar-se de les pròpies xacres, les personals i les col·lectives. Escriu una prosa de forqueta i ganivet, que en català dona un text tan esplèndid com la traducció de la novel·la Tango satànic, que ha fet Carles Dachs i que ha publicat Edicions del Cràter. Krasznahorkai, a més, ha estat sovint guionista amb el cineasta Béla Tarr. Tots dos han signat pel·lícules importants del cinema europeu recent, com La condemna, L'home de Londres, la desbordada Tango satànic –que s'inspira en la novel·la del mateix títol– o El cavall de Torí. Aquestes pel·lícules són a Filmin i són de visió més que recomanable.
També ho és anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació d'El mestre i Margarita que ha dirigit Àlex Rigola. El mestre i Margarita és una novel·la magna de Mikhaïl Bulgàkov, una de les grans obres de la literatura russa, i europea, del segle XX. El seu punt de partida és l'arribada del diable en persona (o persones, i en forma de moix també) al Moscou dels anys trenta, en plena dictadura de Stalin. Bulgàkov tal vegada sigui més juganer que Krasznahorkai, però tots dos escriuen sobre el diable i tots dos tenen una mateixa idea de la literatura. Susan Sontag va dir que Krasznahorkai la feia pensar en Gógol, que també és una de les influències de Bulgàkov. En qualsevol cas, l'adaptació teatral que n'ha fet Rigola en el seu retorn al Lliure és vibrant, potent i riallera, i estarà en cartell fins al 25 d'aquest mes: aneu-hi.
Teatre de confrontació, com el que proposa i defensa aquesta versió d'El mestre i Margarita, cinema no obvi com el de Tarr, escriptures no-alineades com les de Krasznahorkai i Bulgàkov (o com les de Sontag i Gógol) són la mena de respostes que l'art i la cultura poden donar als abusos de poder. Per a què els poetes en temps de misèria, és la pregunta, tan sovint citada, que va deixar enlaire Hölderlin. Té moltes respostes possibles i no en té cap d'acceptable: una de plausible podria ser, precisament, per desemmascarar la misèria.
