Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crònica de Just Cabot i Ribot (Barcelona, 1898 - París, 1961) per a Mirador (23-III-1933) publicada fa vuitanta-vuit anys en l’edició corresponent a aquesta setmana. Imatge que il·lustrava la peça: les edificacions en l’avantprojecte d’aeroport que havia presentat l’arquitecte noucentista -i músic- Antoni Puig i Gairalt (l’Hospitalet, 1887 - Barcelona, 1935).
[…]
No és cap exageració afirmar que per Barcelona un aeroport és una cosa de primera necessitat, i per tant semblava que tot el que tendís a proveir d’ell la ciutat, no havia de trobar sinó bona acollida i facilitats de realització. I no ha estat així, precisament. S’havia aconseguit deixar sense efecte la tria dels terrenys d’Hospitalet -història tèrbola dels temps de la dictadura-, s’havia trobat un bon emplaçament reunint el màximum de condicions, es comptava amb un avantprojecte conscienciós contra el qual no s’ha pogut presentar cap objecció de pes, s’havia resolt l’aspecte més dificultós, -l’econòmic- de la qüestió. L’oferta de la casa Zeppelin de fer de Barcelona el port de sortida europeu de la línia transatlàntica, i l’acceptació formal de l’oferta per part dels administradors de la ciutat, semblaven altres tants factors que decidirien la ràpida construcció de l’aeroport i del pal d’amarratge de dirigibles. Quant a aquesta darrera qüestió, deixem de banda si l’oferta alemanya pot ésser una maniobra encaminada a tenir una base mediterrània, pel que pugui ésser en un futur que no és precisament de color de rosa, donada l’embolicada i poc tranquil·litzadora situació internacional. Aquesta temença, que ha acudit a l’ànima de persones suspicaces, no és pas inversemblant; així i tot, cal deixar-la de banda, perquè encara que Barcelona no sigui cap de línia de dirigibles, no per això s’impedirà que Alemanya tingui un lloc d’observació, o del que sigui, a la Mediterrània. L’essencial és que l’aeroport es faci, i com més aviat millor. Es diu que no tot està perdut, i que potser avui s’arribi a un arranjament que en permeti la construcció. Sigui com sigui, de moment, l’Ajuntament de Barcelona, a càrrec del qual havia d’anar l’execució del projecte, haurà donat un espectacle lamentable, i potser dos. L’un, comprometent-se davant de tot el món a construir un pal d’amarratge de dirigibles, amb tal fermesa que pertot arreu la casa Zeppelin ha escampat itineraris amb els dies de sortida de Barcelona. L’altre espectacle, portant la qüestió connexa de la construcció de l’aeroport amb una lleugeresa inconcebible. Hom ha vist grups consistorials, desentenent-se’n, tot i tenir un representant a la Comissió municipal de l’Aeroport, i deixant aquests en una situació ben poc airosa. D’altra banda, mentre per un cantó es gestiona la realització del projecte per l’altre cantó ningú no es recorda, a l’hora d’aprovar uns pressupostos nous, que cal fer l’aeroport i cal mantenir-lo. Tots dos espectacles no són precisament per donar una bona idea, ni de l’administració municipal, ni dels partits polítics que hi intervenen, [...] I, sobretot, perquè el paper poc lluït ha pres, aquesta vegada, una ressonància que vessa dels límits no sols de Barcelona, sinó que s’escampa per tot el món. [...]
