De Joaquim Pena (Barcelona, 1873-1944) a Revista Musical Catalana (XI-1912). El Liceu va ser el primer teatre del món a oferir Parsifal, la nit de Cap d’Any del 1914, just quan prescrivien els drets exclusius que des del 1882 tenia el Festival de Bayreuth per representar aquesta obra de Wagner. Va ser un hàbil encert del Liceu, de gran ressò. Pena, musicòleg, crític, futur secretari de l’Orquestra Pau Casals, optava per titular Parsival i no Parsifal aquesta partitura wagneriana.
Heus ací el debat que avui crida preferentment l’atenció del món musical. ¿L’última obra de Wagner, ha de seguir reservada exclusivament a Bayreuth, com volgué el seu autor? O bé, ¿ha de passar al domini públic per tot l’any que som, com mana la llei, puix que s’escau en aquest el trentè cap d’any de la mort del Mestre? Els parers són dividits, i arreu han esclatat les més apassionades controvèrsies. Les revistes musicals, i àdhuc els diaris polítics, van plens d’opinions de músics i escriptors de cap-de-brot. A Alemanya la commoció és forta, i encara diu que tracten de dur la qüestió al Reichstag per segona vegada, puix ja fou presentat anys enrere un projecte de Llei Parsifal que la majoria de la Cambra, ajudada del poderós partit socialista, tirà per terra. De quina banda està la raó? Vinc seguint l’afer de molt temps ençà, amb tot l’interès que m’inspira l’amor i el respecte que sento per l’obra més excelsa de Ricard Wagner. Tinc, doncs, formada la meva opinió, que em penso és la verament justa; i com que fins a hores d’ara no l’he vista sostinguda, ni ací ni fora d’ací, per nul altri, vaig a exposar-la, –malgrat el poc valer de la mateixa pel sol fet de ser meva– pensant que tal volta pugui dur un xic de claredat al curiós llegidor, qui, amb tant de rebombori com s’és fet, és molt probable que no sàpiga per quines mars navega. Me cal per ço fer abans un poc d’història. Ara fa dotze anys, en una de les meves estades a Bayreuth, qualques personalitats wagnerianes me presentaren una mena de manifest, convidant-me a sotscriure’1, si era del parer llur. Amb l’afany natural llegí el document, una còpia del qual tinc ara de nou davant mos ulls, trobant que hi demanaven la continuació de l’exclusiva per representar Parcival a Bayreuth el dia que finís el privilegi legal per haver de passar l’obra al domini públic, o sia preveient ja l’arribada del moment actual. Encapçalaven les firmes el compositor Humperdinck, el tenor Niemann, famós interpretador de Wagner, el pintor i escriptor wagnerià Hans Thoma, els cèlebres crítics Chamberlain, Wolzogen, etc. Amb tot, vaig refusar de posar-hi la meva insignificant firma, adduint-hi dos motius: el primer, per considerar-me un ningú al costat d’eminents personalitats i no plaure’m fer el fatxenda; el segon i principal, perquè dissentia de l’opinió llur a favor de l’exclusiva, tot i trobar-me plenament d’acord amb ells que, el dia que el drama sagrat de Wagner comenci la seva carrera triomfal pels teatres d’òpera, cometran indefectiblement amb l’obra, en la majoria dels casos, una profanació, per no dir un sacrilegi. [...]
