La dimissió del director del Centre Nacional contra el Terrorisme dels Estats Units no és un fet menor. No abandona el càrrec per una disputa tècnica ni per desgast institucional, sinó després d’afirmar que l’Iran no representava una amenaça imminent. L’afirmació no només contradiu el relat dominant: desestabilitza el fonament sobre el qual s’ha legitimat l’escalada militar. El debat públic, però, amb prou feines s'ha alterat.
En paral·lel, el Washington Post ha informat que Israel està encoratjant la població iraniana a rebel·lar-se contra el seu govern. No és una consigna retòrica: fonts israelianes han admès que un aixecament podria desencadenar una repressió massiva. L’estratègia, per tant, assumeix d’entrada un elevat cost humà de civils iranians –mentre els que la promouen romanen fora del seu abast– i converteix la desestabilització interna en una eina fins i tot quan les conseqüències són previsibles.
En aquest context, la noció d’amenaça imminent perd la seva funció com a límit. Durant anys ha servit per legitimar l’ús de la força; avui, però, apareix com un criteri modelable. Quan fins i tot actors amb un accés privilegiat a intel·ligència reconeixen l’absència d'un risc immediat i, així i tot, la dinàmica militar continua, el criteri deixa de ser la seguretat. Entra en joc una altra lògica: control regional, projecció de poder i capacitat de decidir quins riscos es tenen en compte i quins s’ignoren.
Tot això passa mentre Israel continua matant població palestina a Gaza i Cisjordània, i ha intensificat els atacs al Líban. No es tracta d’una cadena inevitable de reaccions, sinó de decisions polítiques sostingudes en el temps. La guerra deixa de ser un recurs excepcional per integrar-se en la gestió dels conflictes.
Aquesta redistribució no és neutra, sinó que recau sobre poblacions ja exposades: iranians víctimes d’atacs aeris i empesos a una repressió previsible, palestins sotmesos a una ofensiva sostinguda, libanesos atrapats en una escalada que no controlen. Les seves vides es converteixen en una variable assumida dins de càlculs estratègics formulats en altres llocs.
Però aquesta lògica tampoc no protegeix els que la impulsen o li fan costat. I té efectes més enllà de la regió: augmenta la volatilitat dels preus de l’energia, reorienta la despesa pública cap a la militarització, incrementa l’exposició dels soldats arreu i consolida un clima polític marcat per la por i la inseguretat. La promesa de seguretat es converteix en una dinàmica que genera inestabilitat.
I Europa observa, expressa preocupació i manté les seves aliances. Però aquesta posició també té efectes materials. Les exportacions d’armes, la cooperació política i la manca de mesures de pressió efectives contribueixen a sostenir aquest marc. No és passivitat, sinó una forma d’implicació que permet que les dinàmiques continuïn sense imposar un cost polític significatiu per als impulsors.
El que està en joc no és només una escalada puntual: és el llindar a partir del qual la guerra esdevé acceptable, fins i tot quan les seves pròpies justificacions s’erosionen.
