L’ametller florit enmig de les misèries
Al peu de la tomba del poeta Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi, a Barcelona, hi creix un ametller. La flor blanca ja ha tret el cap per les branques mig nues, però el plugim i el fred del rúfol cap de setmana han derrotat alguns pètals imprudents que s’han acabat rendint per terra.
Entre núvols i cops de vent, unes quantes desenes de persones s’ajunten a l’estret carrer del cementiri per sentir les veus dels convidats de la família Maragall a l’acte de l’ametller florit, com cada segon diumenge de febrer. Pere Maragall, de qui el seu germà Ernest diu que és el “genuí responsable” de la trobada, introdueix els intervinents.
Sam Abrams situa Maragall a la llista dels poetes nacionals que han contribuït a l’enfortiment espiritual no religiós del seu país, com Puixkin, Whitman o Borges. Josep Maria Casasús cita un article de Carles Soldevila al D’ací i d’allà on atribueix el lliri a Verdaguer, la rosa a Carner, i l’ametller a l’hivern i la ginesta a l’estiu a Maragall. La presidenta del Parlament, l’afeixugada Laura Borràs, hi llegeix prosa, i l’acte acaba amb l’actuació del Cor Infantil de la Coral Sant Jordi, que inclou les delicioses versions musicals que Joan Ollé va compondre per al Sol, solet i el mateix Ametller florit.
A la “terra d’aquestes coses arriscades que tot sovint surten malament” (Joan Maragall), l’acte de l’ametller florit ens recorda que Catalunya no ha deixat mai de tenir un to polit, endreçat, culte i elegant, capaç de sorgir enmig de totes les misèries que ens glacen l’ànim, així que troba una veu que sap interpretar-lo.
