L’endemà

«La guerra per la memòria
és lenta, llarga i no sé si té final»
Xavier Montanyà

L'endemà, Franco ja no hi era –però el franquisme, sí, immòbil i amb les mans encara regalimant sang d’aquell 27 de setembre de 1975–. La qüestió cabdal, i per això mataren fins al darrer segon, era que també hi érem nosaltres, encara –aquest nosaltres majestàtic que mai van poder matar i les osques que encara som, que inclou tants milers de noms anònims, sis mil fosses, un país a la cuneta, 66.500 catalans i catalanes amb procediment judicial militar obert o "la fi de tants des d’aquell juliol", que diria Brossa. Entremig hi van cinc dècades, i hi ha els que continuen confonent perversament poder tancar ferides amb poder reobrir-les i els que, episcopalment, confonen girar full amb deixar el llibre en blanc –no tan sols no poder llegir-lo amb cura i respecte sinó ni tan sols escriure’l i comprendre’l–. També concorre un Borbó desbocadet reivindicant el dictador en format de pretès best-seller. Així les coses, encara. "Españoles, Franco ha muerto", va anunciar fa 50 anys Arias Navarro, el carnisser de Màlaga. I, en català correcte, la traducció clandestina més lleial i escaient seria "què més voldríem".

De l’endemà, 50 anys després, en queda bàsicament una impunitat orgànica, integral i antològica. De tant parar l’oïda a casa a les converses adultes, un va aprendre que el rei anava nu –i lligat de peus i mans–, que la història anava plena de morts, presons i exilis i que la llibertat que ara es proclama al vent fou, en realitat, festa grossa per als botxins, els victimaris i els repressors. I, com insistia sempre el mestre Josep Fontana, per a les corrupcions sistèmiques i els enriquiments sistemàtics, també impunes, de 40 anys de saqueig, acumulació i sobreexplotació que encara expliquen bona part de l’estructura econòmica del present. Fa molt, quan encara ni s’albiraven polítiques públiques de memòria –i ja dúiem 25 anyets de democràcia–, vaig trobar en la lucidesa de Santiago Alba Rico un resum extremadament didàctic de la llarga operació quirúrgica i ortopèdica que va ser la dictadura militar feixista sota la fosca del franquisme. Venia a dir, sinòpticament, que només ens van deixar tornar a votar, 40 anys després, quan tenien totes les garanties i cap dubte que tornaríem a "votar bé". Si no, de què. Abans, premonitòria i anticipadament, Gregorio Morán havia escrit el 1991 El precio de la transición, on recordava que el més fumut de tot seria explicar un conte de fades a la mainada. I encara vam tenir la immensa sort que el bo de l’Ignasi Riera ens escrivís Els catalans de Franco, mentre el 1995 es publicava l'impagable —i por trobable— La Brigada Social de l'imprescindible Antoni Batista, que esbudellava el pèssim forat negre del franquisme que tot ho engolia.

Però si entre llibres, dubtes i tribunals suprems, l’endemà que és avui hagués de triar una ploma de la memòria, triaria Xavier Montanyà. Acaba de publicar Contra el silenci i la impunitat (Vilaweb, 2025) i el precedeix una impagable tasca, almenys des de 1984 quan va recuperar el cas Puig Antich, en la recuperació de la memòria i en la denúncia dels silencis que avui ens condicionen encara. De tot el que diu, un reté dues coses. Una frase categòrica, implacable i inapel·lable: que el 1978 va legalitzar els motius de l’aixecament del juliol del 1936, és a dir, que es van ratificar els privilegis obtinguts el 1939. Com que és periodista de soca-rel, cita la font: la frase l'hi va compartir l’excapellà Tasio Erkizia, icona de l’esquerra independentista basca. Montanyà, vinaderià persistent, diu més: que l’any 2025 potser cal sortir de la dicotomia oblit-memòria i abordar la qüestió, contra l’assalt a la raó, entre coneixement o ignorància. Una altra cosa ben distinta és el negacionisme –que no ignora, nega.

De l’endemà, i la data triada del 20-N sembla qualsevol cosa menys casualitat, queda també la condemna, en el Regne de la Filtració Perpètua, d’un fiscal general pel cas d’un senyoret de Madrid que entre triar el suïcidi o fugir d’Espanya, podria haver triat simplement pagar impostos, com el comú dels ciutadans. Queda també, en l’oïda i la retina, la declaració d’aquell comandament de l'UCO –de cognom Balas– que sense despentinar-se va afirmar en el judici que "l'UCO no fa investigacions prospectives". I la solemnitat de la sala va esclafir rere una rialla col·lectiva tan natural com coherent com irreprimible. Rialla irreverent glaçada, no cal dir-ho, del pa que s’hi dona. Que ja tornen a anar sense fre i la màquina es cruspeix fins a l’inventor –es comença pel més petit dissident del pati i s’acaba detenint el director de l’escola.

De l’endemà queda també, coincidint amb el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis on van perir tants republicans catalans i espanyols, que avui l’Amical de Mauthausen rebrà al Parlament de Catalunya el Premi Guillem Agulló 2025, després que l’any passat les Corts Valencianes anul·lessin el guardó per la pressió de Vox. I si la lluita sempre continua, en condicions millors o pitjors, demà passat a les dotze del migdia ens tornarem a concentrar davant la comissaria de Via Laietana 43 per exigir –encara– que sigui reconvertida ja en un centre de memòria i drets humans. Ho van reclamar primer els moviments socials, civils i memorialístics i ho va aprovar l’Ajuntament de Barcelona, el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles –és a dir, no s’està respectant ni la voluntat popular ni la democràcia parlamentària ni la sobirania política–. Però recuperant el fil perdut dels oblidats de Xavier Montanyà potser caldria parlar molt menys de Franco i molt més dels herois i heroïnes que el van resistir des de l’1 d’abril del 1939, que és quan va començar la llarga lluita pel restabliment de la democràcia. I això inclou que a l’escola i arreu hi entrin lliures Tomasa Cuevas i Miguel Núñez, Neus Català i Joaquim Amat Piniella, Quico Sabaté i Joan Comorera. Mil noms infinits contra Franco.

Perquè en acabar el conte que mai no s’acaba de la Pell de Brau, queda encara Espartero –el mateix que suggeria bombardejar Barcelona cada 50 anys, preventivament–. Avui de forma diferent, ara que tant a l’alça cotitza la suspensió de l’autonomia, la proscripció del català, la guerra al migrant pobre, la testosterona contra tot feminisme o l’extrema dreta catalana –infinita vergonya– que treu cap. Uns i altres ho saben millor que nosaltres: que a la mínima que tenim un xic d’oxigen i la por no esparvera sempre ens dona per la mania ancestral de parlar català, pensar millor i tornar a votar malament. Per l’irreprimible desig de llibertat, 50 anys després, de viure una mica millor i lliures entre iguals.