L'Església no pot mirar cap a una altra banda amb els abusos
BarcelonaAra fa un mes l'Església francesa va anunciar que es vendria patrimoni per indemnitzar les víctimes d'abusos sexuals que així ho demanessin, després que una investigació independent xifrés a l'octubre en 3.000 el nombre d'abusadors i en 330.000 els casos identificats des de l'any 1950 a tot el país. La jerarquia catòlica francesa aplicava així les directrius del papa Francesc, que ha demanat "transparència, sinceritat i solidaritat" amb les víctimes. S’esperava que aquest exercici de responsabilitat social el fes també l’Església catalana, però lamentablement s’ha alineat amb l’espanyola no volent fer públiques les dades de les seves investigacions internes i, encara menys, iniciar una política generalitzada de reparació a les víctimes.
El periodista de l'ARA Albert Llimós ha fet l'exercici de demanar a tots els bisbats catalans la informació sobre les denúncies que han rebut d'abusos sexuals i també de quantes s'ha informat el Vaticà. Només dos bisbats, Vic i Sant Feliu, i l'arquebisbat de Tarragona van accedir a la petició. Cal subratllar que no es demanaven noms concrets, sinó simplement xifres perquè la societat tingui una idea aproximada de la magnitud del problema. La resposta, pactada entre tota la resta de bisbats, incloent-hi l'arquebisbat de Barcelona, no pot ser més decebedora: "Es tracta d'una informació sensible i ens reservem el dret de fer-la pública en el moment que considerem", afirmen. O sigui, en lloc de transparència, opacitat. Ara com ara, doncs, és impossible saber si l'Església catalana està complint les instruccions del papa Francesc.
La mateixa actitud ha adoptat l'Església espanyola, que davant les dades de 251 casos aportats pel diari El País, ha rebutjat iniciar cap investigació i ha derivat tota la responsabilitat cap al Vaticà. Però llavors, ¿com expliquen el pas fet per l'Església francesa? ¿No seria hora que l'Església catalana admetés la seva part de responsabilitat i posés negre sobre blanc tota la informació disponible? El que no podrà evitar de cap manera és que les víctimes parlin, que els periodistes continuïn investigant i que vagin apareixent més casos, perquè aquesta problemàtica no és una moda passatgera o puntual, sinó que respon a una veritable transformació social, a un canvi profund que ha modificat per sempre la manera com la societat veu els abusos i els abusadors. Per això la recepta de Roma és la més intel·ligent i també la més honesta: avançar-se als esdeveniments i posar a disposició de la societat tota la informació disponible.
Precisament, el bisbe de Lleida, Salvador Giménez Valls, declara a l'ARA: "Quan hem actuat malament, la gent s'ha allunyat de l'Església". Doncs ell hauria de ser el primer a adonar-se que el primer pas és no amagar els casos. El contrari equival a alimentar la desconfiança de la ciutadania, creients i no creients, en unes estructures eclesials que són vistes com un impediment per saber la veritat i que, en casos concrets, fins i tot podrien estar encobrint presumptes delictes. En aquest sentit, el camí obert per les diòcesis de Vic, Sant Feliu i Tarragona és el correcte.
