"L'esperança és una disciplina"
A l’historiador Yuval Noah Harari li van preguntar què veia rere el canvi de denominació del departament de Defensa per departament de Guerra que Trump ha decretat als EUA. La resposta, acompanyada d’un somriure trapella, va ser: "És senzill. No cal buscar explicacions complicades. Passem de la defensa a la guerra. Què podria ser més fàcil d’entendre?" Guerra vol dir guerra. És la política de la por, de l’agressivitat, de la força com a llei del nou desordre mundial. Del nacionalisme agressiu.
I, ves per on, els electors de Nova York han començat a revoltar-se contra aquesta brutalitat explícita. Han triat algú que toqui de peus a terra i els resolgui els seus problemes concrets. Fins ara, i perdoneu-me el fàcil joc de paraules, els estatunidencs han anat trampejant la nova era del populisme ultra desfermat pel seu xèrif president. Amb el seu sentit pràctic, la bona gent d’aquell país –diguem-ne la majoria silenciosa– havia decidit sobreviure a l'huracà ideològic i les seves conseqüències pràctiques mirant de surfejar l'onada autoritària. És el que típicament fa la classe mitjana: jo me’n vaig sortint, vaig fent. El meu mal no vol soroll. Prefereixo no saber gaire, tot és tan lleig. Ja en tinc prou amb el meu petit entorn segur. Però ara, de cop, Zohran Mamdani ha despertat l’orgull dels novaiorquesos: sobretot dels afroamericans i hispans (els immigrants assenyalats per Trump), de la gent que no té pis en propietat, dels qui fan servir el transport públic, dels joves sense perspectives de progrés...
Tots ells s'han agafat a una esperança. Han vist per fi com sorgia una alternativa. Està per veure si qualla o com qualla, si s’escampa més enllà de Nova York. No està clar cap on tirarà el Partit Demòcrata: els altres candidats seus que han guanyat a Virgínia i Nova Jersey tenen un tarannà més centrista, amarat, encara, d’un diguem-ne neoliberalisme progressista. Mamdami és qui ha sacsejat el panorama: és un immigrant musulmà que es declara demòcrata i socialista, és a dir, socialdemòcrata. Als EUA, creure en l’igualitarisme –en fer que la riquesa arribi a tothom– sona molt fort, com d’extrema esquerra. És un senyor jove que, sense renegar de la iniciativa privada, defensa el sector públic. Ho diu a cara descoberta. Aposta per la cooperació, la convivència entre diferents. Davant d’un trumpisme que busca culpables i enemics sota les pedres, això és directament revolucionari.
¿Comencem a superar la fase del "catastrofisme paralitzador" descrit i combatut des de l'ambientalisme per la filòsofa belga Isabelle Stengers? Potser. Tal com ho veu l’economista francès Thomas Piketty, la batalla ideològica està servida: ultranacionalisme contra igualitarisme. Algú ha decidit pujar a la tarima i ha sortit triomfador de la primera posada en escena. És una victòria moral i factual. Als nacionalpopulistes autoritaris que havien agafat la bandera antiestablishment els ha crescut un rival que es posa al capdavant de la insurrecció contra els que Giuliano da Empoli qualifica de "depredadors" privilegiats. I ho fa amb un discurs igualment senzill i diàfan, usant també les xarxes socials amb la mateixa habilitat. Mamdani fa servir les armes comunicatives de Trump, però en lloc de proclamar la guerra i la ira per fer MAGA (Make America Great Again), promet pau, justícia distributiva i esperança per a una ciutat acollidora i justa.
Fa uns dies, conversant amb la pensadora Yayo Herrero davant d'un auditori atent de formadors en el lleure, ella citava la nord-americana Angela Davis: "L’esperança és una disciplina". Cal estar oberts a la possibilitat que passi el millor, que no passarà si no hi ha una "esperança activa". Això és el que ha activat Mamdani als EUA. Estaria bé poder començar a deixar enrere la frustració i el fatalisme. Trump i companyia no ho posaran fàcil. Costarà, per exemple, que surtin bones notícies de la Conferència sobre el Canvi Climàtic del Brasil que ara comença. Això no obstant, la tensa espera d’algun bri de llum transformador sembla que s’ha acabat. Sense que puguem donar ni molt menys per superat el caos –globalment seguim al caire del precipici climàtic i bèl·lic–, ara entrem, tant de bo, en una pugna raonablement esperançadora.
