L’Europa del malestar
Protestes. L’hivern europeu comença a acumular urgències. No només per aquesta anomenada tridèmia en què conflueixen el virus de la grip, el covid-19 i altres malalties respiratòries, que omplen els centres sanitaris d’Itàlia, Espanya, Alemanya, França o el Regne Unit. El virus del descontentament viu instal·lat al cor de la Unió Europea.
Olaf Scholz encara la seva pròpia revolta d’unes armilles grogues a l’alemanya. Les protestes dels agricultors per les retallades de les subvencions al sector han omplert les carreteres de columnes de tractors: han bloquejat l’accés a les autopistes i han plantat cara a ministres i viatgers. És l’última demostració de força, que se suma a l’encariment dels peatges, una vaga al sector ferroviari, el Deutsche Bahn –en “crisi permanent”, segons una auditoria oficial, amb deutes milionaris i el nivell de puntualitat més baix en vuit anys– i l’amenaça d’aturada al sector sanitari per exigir més suport estatal per a un sistema sobrecarregat.
El malestar amb el govern de coalició del canceller Scholz és transversal i majoritari. El 82% dels votants alemanys declaren estar poc o gens contents amb l'actuació de la coalició de socialdemòcrates, Verds i liberals. Mentre l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) ja compta amb treure rèdits electorals d’aquest descontentament, un nou partit d’esquerra populista i antiimmigració ha nascut –des de l’entorn de Die Linke– amb la voluntat de captar vot protesta i emportar-se una part de l’electorat de l’AfD.
Renúncies. També fa aigües el govern francès. Els rumors de dimissió de la primera ministra, Élisabeth Borne, s’han acabat materialitzant, però la crisi política no s’apedaçarà amb un relleu del capdavant de l’executiu. Si els índexs d'aprovació de Borne estaven prop del mínim històric del 23%, el d’Emmanuel Macron amb prou feines arriba al 27%, segons una enquesta recent. Després de protestes massives contra la reforma de les pensions i les desercions polítiques d’alguns ministres per l’aprovació d’una vergonyosa llei d'immigració, amb els vots a favor de l’extrema dreta, la deriva política del macronisme és extrema.
El supremacisme europeu es va institucionalitzant. La nova llei d’immigració francesa acaba implantant la “preferència nacional” que durant dècades ha reclamat l’extrema dreta. Per això Marine Le Pen considera que el text és "una victòria ideològica" pel seu moviment. A les últimes eleccions presidencials, Le Pen prometia institucionalitzar la discriminació en favor d’una concepció excloent i jeràrquica del sentit de pertinença, que implicava saltar-se la igualtat davant la llei. Macron ho ha fet possible.
Derrotes. La xenofòbia s’enforteix i l’optimisme ultra és cada cop més evident. Només cal veure les imatges de la concentració, diumenge a Roma, davant l'antiga seu del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), ara transformat en Aliança Nacional –partit on va militar de jove la primera ministra, Giorgia Meloni–. Centenars de persones fent la salutació feixista. L'oposició italiana demanava ahir la dissolució dels partits d'extrema dreta.
A Irlanda, les tensions sobre un cada cop més tensionat sistema d’asil també han entrat de ple a l'agenda política després dels disturbis racials viscuts a Dublín a finals d’any, i poden determinar les eleccions generals previstes per aquest any.
El pessimisme individual i col·lectiu s’han instal·lat en l’imaginari d’una part important de l’electorat. La idea d’Europa s’està reescrivint, a marxes forçades, des de la desorientació política d’uns i el descontentament social, però amb l’agenda ideològica dels qui, a cop de crisi, han aconseguit imposar un llenguatge i unes polítiques determinades.
