16/12/2023

L'oficialitat haurà d'esperar

3 min
El ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, a Brussel·les al mes de setembre per participar en la reunió del Consell d’Assumptes Generals de la UE.

Com era previsible des que el ministre José Manuel Albares en va fer formalment la petició el 17 d'agost, el català no haurà esdevingut una llengua oficial de les institucions europees durant la presidència espanyola del Consell de la Unió. Ara que la petició espanyola està tècnicament encallada pot resultar oportú reflexionar sobre les causes d'aquest fracàs i les possibles alternatives que s'albiren.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pedro Sánchez va prometre que demanaria l'oficialitat del català (i del basc i el gallec) a les institucions europees, i el seu ministre d'Afers Exteriors va complir puntualment la promesa. El que no podia prometre Sánchez era que obtindria l'oficialitat d'aquestes tres llengües, per la simple raó que això no depenia d'ell, sinó de la voluntat unànime dels 27 estats membres. La pregunta, aleshores, no és què ha fet o deixat de fer el president de torn del Consell, sinó per què els 27 estats membres no s'han posat ràpidament d'acord per acceptar la petició espanyola.

Un cop relativament neutralitzat l'argument del cost ("qui ho paga"), les dues raons principals per les quals la petició espanyola no s'ha acceptat a la primera són la falta de consens polític a Espanya i les reticències "filosòfiques" d'uns quants estats membres. En primer lloc, el fet que la petició fos producte de l'exigència dels partits independentistes catalans i no d'un pacte entre tots els partits polítics espanyols va portar el Partit Popular a pressionar els governs amics, que per criteris polítics han bloquejat la iniciativa de manera soterrada. En segon lloc, alguns estats membres temen un efecte crida que podria disparar en un futur el nombre de llengües oficials de la Unió. Per posar un exemple prospectiu: si Ucraïna acaba entrant a la Unió, amb quina argumentació es podrà frenar l'oficialització del rus, una llengua que segons el cens de 2001 parlaven més de 14 milions d'ucraïnesos? Sembla que els esforços del govern espanyol per blindar l'excepcionalitat del cas català-basc-gallec han estat infructuosos. (Podríem dir que tampoc hi ha ajudat la dissonància entre l'estratègia del govern espanyol i la campanya publicitària del Govern català, que deia exactament el contrari quan demanava "que cap idioma sigui una excepció a Europa".)

A partir d'ara, amb la petició espanyola poden passar dues coses: que quedi encallada com ho està des del 2016 la petició xipriota d'oficialitzar el turc o que es porti a votació de manera precipitada i quedi descartada amb el vot en contra d'un o més estats membres. En qualsevol dels dos escenaris, què es pot fer en pro de la causa del català a les institucions europees?

En primer lloc, es poden esprémer i ampliar els acords administratius que Espanya ja ha signat amb un seguit d'institucions europees per permetre-hi l'ús del català, el basc i el gallec. L'excepcionalitat que ara invoca el ministre Albares ja la va reconèixer el Consell l'any 2005, quan va estatuir l'ús oficial de llengües que són diferents de les llengües oficials indicades al Reglament 1/1958 però que tenen "un estatus reconegut per la Constitució d'un estat membre en tot o en part del seu territori".

En segon lloc, es pot negociar perquè aquesta categoria de llengües es traslladi a les directives europees que erosionen l'oficialitat del català als territoris on és oficial. Sense tocar el Reglament 1/1958, per exemple, es podrien esmenar les directives sobre etiquetatge perquè les llengües que tenen un estatus reconegut per la Constitució d'un estat membre s'equiparin a les llengües oficials de la Unió.

En tercer lloc, i també sense tocar el Reglament 1/1958, es pot aconseguir que el català es beneficiï de molts programes europeus. Per posar un sol exemple, pensem en l'Online Language Support (OLS) del programa Erasmus+. L'OLS està disponible per a les 24 llengües oficials de la Unió però també en les cinc llengües d'altres estats afiliats al programa (islandès, macedoni, noruec, serbi i turc). No hi ha cap norma europea que impedeixi estendre l'OLS a llengües diferents de les indicades al Reglament 1/1958 però que tenen "un estatus reconegut per la Constitució d'un estat membre en tot o en part del seu territori".

Per als qui creien que l'oficialitat del català a les institucions de la Unió seria un dit i fet, aquest programa pot semblar decebedor. Per als adeptes del realisme polític, és l'únic camí a seguir. Un altre dia parlarem de si en aquest moment de la història era més urgent demanar l'oficialitat del català a la Unió o reoficialitzar-lo a Catalunya.

Albert Branchadell és professor de la UAB
stats