03/10/2023

L’oportunitat d’un salari mínim de referència a Catalunya

3 min
Monedes de dos cèntims d'euro i d'un cèntim / FERRAN FORNÉ

El debat sobre el salari mínim català ve de lluny. El cost de vida diferencial, el sistema tributari i els desajustos al finançament escurcen les rendes disponibles. Però no és exclusiu del nostre país. La mateixa UE recomana fixar salaris regionals en funció de la realitat socioeconòmica. No obstant això, la descentralització de la fixació de salaris legals no és habitual. El Canadà, la Xina, Indonèsia, el Japó, amb diferenciació de salaris mínims territorials, o els EUA, amb descentralització de la competència, en són excepcions.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El debat va guanyar força pels estralls de l’anterior crisi i la tardança en la recuperació de les condicions laborals. Veníem d’un accentuat empetitiment del marge de les empreses per millorar salaris i condicions quan, en essència, lluitaven per la seva supervivència. No és estrany que el deteriorament de la qualitat del treball, especialment al període 2008-2015, portés Espanya a ser un dels països amb una distància més alta entre el salari mínim i la mediana salarial. De fet, l’índex de Kaitz (quocient entre salari mínim i salari mitjà d’un país) es va situar en el 41,2% a inicis del 2018, molt per sota de països com França o Portugal. 

Aquella realitat s’ha anat resolent amb l’SMI, especialment des del 2018. Enguany s’ha situat en el 7è lloc de la UE en termes nominals i en el 8è en paritat de compra, fet que deixa aquell índex en el 60,3% –liderant la UE–. A Catalunya s’ha situat en el 55,8%. Es pot afirmar que, en això, no som al 2016.

L’economista Paul Krugman afirma que no hi ha evidències científiques que demostrin que elevar el salari mínim fins a un cert límit provoqui la pèrdua de llocs de treball. I això acostuma a ser cert. El darrer increment produirà la pèrdua de 132.000 llocs (Randstad Research), xifra important però que representa el 0,7% del total. Cal, però, posar en valor que la tesi sosté que això és així sempre que es faci fins a “un cert límit”. Arribats on som, i amb un increment del 67,35% des del 2016, els marges són més que petits per no superar-ho. La pèrdua sovint prové no tant de la pèrdua d’ocupació com de les oportunitats desaprofitades de la que no es crea. 

Aquest increment ha anat en paral·lel amb una preocupant davallada de la productivitat, que ens ha situat a la cua de la UE, segons dades de l’OCDE. Ser al capdavant en salaris i a la cua en productivitat no és un model de progrés sostenible.

La regulació de l’SMI preveu que s’han de considerar les variables de l’IPC, productivitat mitjana nacional, increment de la participació del treball a la renda i conjuntura econòmica. I això no es fa amb rigor. Com tampoc s’hi suma la corresponsabilitat de les administracions, que ha estat absent en els increments que impacten en polítiques i contractació pública, malgrat l’intent de separar-ne indicadors.

En el cas català cal tenir present el marc competencial. Com que és competència de l’Estat, es parla del salari mínim de referència, un llindar que, sense tenir la força d’un salari fixat per llei, es comporti com el mínim per a la negociació de convenis col·lectius; un mínim salarial sorgit del compromís, i de la força, dels espais de concertació social i de negociació. A Catalunya ha format part dels plans del Govern assolir un salari mínim de referència des del 2016, i, de fet, els agents socials hem assumit el compromís de treballar-hi en el Pla de Treball del Consell de Relacions Laborals. La manca de competència, doncs, no és una limitació per assolir l’objectiu si aprofitem la concertació social.

Treballar el model de salari de referència a Catalunya és una oportunitat per dibuixar un mercat de treball millor. Més a prop del dels països amb els quals competim, amb taxes d’atur inferiors, millor productivitat i menys dificultats per cobrir vacants. Afrontant els reptes des de la concertació social, amb una anàlisi prèvia i d’impacte al mercat de treball, i indexant salaris a cistelles d’indicadors de progrés. El progrés social, sí, però no l’únic, perquè el progrés social necessita el progrés econòmic i la fortalesa del teixit productiu. La concertació també ha de fer corresponsable l’administració en la contractació i aconseguir que les polítiques públiques s’hi ajustin.

Aquesta oportunitat, doncs, d’indexar la referència progressivament a la mediana salarial i a altres indicadors del comportament de l’economia –en especial la productivitat–, ens pot obrir noves perspectives. Entre d’altres, apostar per la cultura del futur, deixant enrere la de l’esforç, perquè els indicadors ens diuen que la forma en què l’hem professat fins ara ha fet que molts dels nostres joves desconnectin dels valors que aporta el treball. I el treball, quan és de qualitat, és la millor política social, perquè permet enriquir els projectes vitals de les persones per mitjà de la seva autonomia i emancipació.

Josep Ginesta és Secretari General de PIMEC
stats