12/01/2021

La protesta desconnectada del món real

5 min
Partidaris de Donald Trump fora de les cambres del Senat, després d'asaltar el Capitoli

Quan les primeres imatges dels avalotadors que pujaven per les escales del Capitoli es van començar a emetre per tot el món, dimecres passat, molts alemanys les van trobar desagradablement familiars.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El 29 d’agost, durant una manifestació a Berlín contra les restriccions del govern per frenar l’expansió del coronavirus, uns quants centenars de persones van saltar les tanques que envolten el Reichstag, la seu del Parlament alemany, i van córrer cap a l’entrada. Van trobar l’oposició d’un grapat de policies que van fer recular la multitud i van protegir l’entrada.

Al Capitoli americà les coses van anar d’una altra manera, esclar. De totes maneres, encara que els manifestants alemanys no van poder entrar a l’edifici, l’impacte va ser semblant: un assalt a una assemblea legislativa elegida democràticament. Alguns dels manifestants alemanys eren activistes de l’extrema dreta; d'altres feien onejar la Reichsflagge, la bandera vermella, blanca i negra de l’Imperi Alemany, uns colors que després van adoptar els nazis.

Durant els dies subsegüents, els alemanys es van fer una sèrie de preguntes: ¿ha sigut “un atac al Reichstag” que evoca records foscos de quan el 1933 es va calar foc a l’edifici, cosa que va portar a la suspensió de la Constitució de la República de Weimar? ¿Ha sigut un senyal que la democràcia està en perill? ¿O han sigut només una colla d’avalotadors extremistes que han aprofitat una badada en l’estratègia policial?

D’alguna manera, no sembla pertinent comparar el que va passar a Berlín a l’agost amb el que va passar a Washington dimecres passat. Aquí la multitud va ser molt més reduïda, no va entrar a l’edifici i, sortosament, ningú va prendre mal, ni, encara menys, va morir. Els objectius també eren diferents. Els manifestants americans volien invalidar unes eleccions; els alemanys volien que se suprimissin un conjunt de mesures polítiques. I, cosa més important, tot i que els manifestants de Berlín van rebre el suport d’alguns polítics populistes d’extrema dreta, no van tenir el del president del país.

I, malgrat tot, les semblances són massa grans per ignorar-les, i em temo que indiquen l’arribada d’un nou fenomen que es pot produir en molts altres països: la protesta desconnectada del món real.

El punt de contacte entre els manifestants dels dos costats de l’Atlàntic és una profunda desconfiança en els funcionaris governamentals i la creença en les teories conspiratives. De fet, en tots dos països hi ha molta gent que creu en les mateixes teories conspiratives. La de QAnon, que sosté que el president Trump defensarà el món d’una enorme xarxa de pedòfils i seguidors del satanisme, és sorprenentment popular entre el moviment alemany contrari al confinament, com ho és entre els partidaris més ferotges del president americà.

La dona que va fer la crida decisiva per llançar-se cap a les escales del Reichstag va afirmar en el seu discurs que el president Trump era a Berlín i que la gent havia de demostrar-li que “n’estem tips”, que “agafarem les regnes del país ara i aquí” i que “volem la pau al món”. Es referia a QAnon.

El que em va colpir més, però, va ser veure, tant a Berlín com a Washington, fins a quin punt alguns dels avalotadors semblaven despistats i perduts un cop van haver aconseguit el seu objectiu. Al Capitoli, alguns van destrossar despatxos o van seure en cadires que no eren seves. A Berlín, també, no hi havia cap altre pla que no fos aquell gest espontani de ràbia i desobediència. Un cop van haver arribat al capdamunt de les escales, molts es van limitar a treure el mòbil i es van posar a gravar. ¿Era aquesta la seva revolució? ¿Un grapat de selfies?

Sembla que els manifestants de tots dos costats de l’Atlàntic anhelen obtenir alguna mena de control i volen exercir la seva força sobre la seu parlamentària, que ells veuen com la representació del poder que els oprimeix. Però l’única cosa que aconsegueixen al final és un vulgar succedani a les xarxes socials. Pot ser que les selfies tinguin ressonància dins les esferes digitals –i al final esquitxin el món real per crear més confusió–, però l’efecte material pot ser força migrat.

Vist això, què poden fer els polítics davant d’aquests extremistes?

Fins ara, molts polítics han intentat frenar la ultradreta apaivagant els seus votants. Des de l’ascensió del partit Alternativa per a Alemanya (AfD) el 2015, el consens general a Alemanya ha sigut recalcar que aquests votants no s’han de veure com uns extremistes, sinó com una gent empipada que cal i es pot reconquistar. A molts, particularment ciutadans de l’Alemanya de l’est, on l’AfD té més força que a l’oest, se’ls veu empipats per greuges reals, com la desindustrialització, la pèrdua de llocs de treball i tots els altres traumes culturals i econòmics derivats de la Reunificació. En alguns llocs, això ha servit perquè alguns votants abandonin l’extrema dreta i tornin al corrent dominant.

Però el sector restant no ha fet altra cosa que allunyar-se’n cada vegada més. Ara els líders de la ultradreta i els teòrics de la conspiració han redirigit la seva ira cap a causes inventades, totalment desconnectades d’injustícies del món real: molts ultradretans d’Alemanya creuen que la cancellera Angela Merkel vol crear una “dictadura del coronavirus” i que les vacunes es faran servir per alterar els gens de la gent. L’equivalent americà, esclar, és que al senyor Trump li han “robat” les eleccions.

Això és un problema. L’entesa política, i, en últim terme, la reconciliació comença pel reconeixement de l’altre. Però els polítics del món real no poden seguir aquells que es converteixen en creients de les seves realitats alternatives. Cal una altra estratègia.

Els encarregats de fixar polítiques a Alemanya han començat a adonar-se d’aquest fenomen, que ha quedat encara més clar després de les manifestacions de l’agost. El servei secret alemany ha decidit posar “en observació” algunes suborganitzacions de l’AfD, cada vegada més radicalitzat, un pas administratiu que permet recollir dades personals i reclutar confidents de dins del partit. Els organitzadors de la manifestació pel coronavirus de l’agost també s’han convertit en un objectiu. El 2020, el ministre de l’Interior ja va prohibir unes quantes associacions d’extrema dreta.

Evidentment, els intents per recuperar votants, per arrencar-los de les grapes del fanatisme, no s’han d’aturar mai. Però no podem oferir mesures ni polítiques de reconeixement a persones que abracen un culte fanàtic. En lloc d’això, per protegir les nostres democràcies, hem de vigilar-les, contenir-les i desarmar-les.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon

stats