L'èpica de la guerra de corals

Amb la nova temporada TV3 ha canviat el programa d'entreteniment dels dissabtes a la nit. De La partida ha passat a Oh happy day. Pel que fa a execució televisiva i a qualitat global del format, millor la nova opció. En un país amb molta tradició del cant coral hem de dir que els grups que hi participen no obeeixen a les formacions clàssiques sinó més aviat a conjunts de veu. El pitjor de tot del programa, els noms propis de les corals. Als deu segons de començar ja hi havia la declaració del participant de rigor exclamant allò de: "Això és un somni!" Per tant, ens trobem davant del format clàssic de talent show en què procuraran arribar al cor de l'espectador a través de tocar-li la fibra. Eduard Farelo com a presentador costa una mica per raons psicològiques de l'audiència. L'hem vist patir tant en la ficció catalana que ens costa assimilar-lo en una altra tessitura. Malgrat tot, és correcte en les formes (i en el català!). La timidesa de l'actor a l'hora d'interpretar-se a ell mateix com a mestre de cerimònies genera, fins i tot, una certa tendresa. El jurat fa molt bé una cosa: la brevetat de les intervencions. Des de casa la gent no té ganes de discursos. Elena Gadel sembla que estigui en ple procés de fagocitosi de la Nina. Sílvia Abril, excessiva en la voluntat de fer gràcia. Guille Milkyway, indefinit. I el mestre Pardo, rigorós i discret. Sobre el format, Oh happy day ha intentat ajustar-se a l'estructura clàssica. Un decorat llampant i blavós inspirat en l'estètica de Gestmusic però en la versió raquítica (poc públic i tots apegadets a l'escenari). Té l'èpica que volen. Hi va haver una bona presentació de les corals i s'ha potenciat molt el ritme de tot el programa amb una edició àgil. S'agraeix molt que hagin evitat al màxim les transicions i preàmbuls innecessaris. Van per feina. La disciplina coral permet a l'espectador detectar ràpidament si l'actuació és fallida o exitosa. Igual que bona part del vestuari, les coreografies són més aviat llastimoses i fins i tot còmiques. Molt passeig circular per l'escenari. En l'estructura clàssica, però, van faltar dos aspectes molt importants en tot talent show: primer, un resum de les actuacions abans de les nominacions per fer memòria als espectadors i, segon, un final que evités que el programa acabés baix. Plegar amb les nominacions és trist en un programa que intenta transmetre la idea de felicitat i joia. Tot talent show musical ha d'acabar amb cançó final superemotiva i potenciant la idea de conjunt i harmonia que volen transmetre. Si no, més que amb un happy day acabem amb una sad night.