03/03/2022

Les llàgrimes de María Casado

2 min
María Casado presenta el programa d'entrevistes 'Las tres puertas' a La 1.

Des de fa cinc setmanes María Casado presenta un nou programa a La 1 produït per Antonio Banderas. L’espai havia passat desapercebut fins que dimecres a la nit la presentadora es va posar a plorar mentre conversava amb Pedro Ruiz. Las tres puertas és un programa d’entrevistes que vol homenatjar la televisió d’una altra època. Però el resultat no és bo. El decorat està ple de portes i sembla l’escenari d’un vodevil de poc pressupost i moltes pretensions. Casado va canviant de racó i de butaques per conversar amb els convidats. Dimecres rebia la presentadora Raquel Sánchez Silva, l’actor José Sacristán, els cantants Beatriz Luengo i Yotuel Romero i, finalment, Pedro Ruiz. Casado va sense guió i un pianista acaricia les tecles d’un piano de cua amb una lentitud i una suavitat soporíferes. Són les clàssiques entrevistes afectades, ensucrades i carrinclones. Parlen a poc a poc, tomben el cap cap a un costat exhibint una mena de poder balsàmic de les seves pròpies paraules. ¿Cómo te ha tratado la vida?” o “¿Cómo te llevas con el paso del tiempo?, li pregunta la presentadora a Sacristán. 

Las tres puertas traspua una vanitat que no està a l'altura del resultat. Hi ha més pretensió que criteri. És cert que el mitjà en general necessita recuperar el gènere de l’entrevista en profunditat perquè la televisió s’ha convertit en una liquadora de l’actualitat que no permet mastegar res. Però aquesta parsimònia conversacional és caduca, buida i bufada, hereva de la masculinitat amb olor de naftalina que fa anys pontificava davant de les càmeres. La manera d’interactuar les persones ha evolucionat i aquesta pseudomaièutica socràtica amb què els protagonistes converteixen la dialèctica en un intercanvi fatu desprèn supèrbia. Resulta teatral, forçat i exhibicionista. Las tres puertas sembla que s’hagi fet per salvar els espectadors. Mentre María Casado parlava amb Pedro Ruiz, es va fer una pausa llarga entre resposta i pregunta. I el convidat va anunciar: “Esto se llama silencio ponderativo”. Té una retòrica exagerada que busca la importància dels interlocutors més que no pas el valor d’allò que expliquen. Perquè el joc se centra en les ínfules del jo de tots dos interlocutors. Poc després d’haver començat la conversa la presentadora li va demanar pel seu ego i ella mateixa va afegir: “Yo de autoestima ando regular”. I l’interlocutor, amb més ganes de fer d’entrevistador que de convidat, li va preguntar: “¿Estás inquieta estos días? ¿Por qué?” i quan el realitzador buscava la resposta de la presentadora, ens la vam trobar amb llàgrimes als ulls i un nus a la gola. Va fer un gest que vam entendre que es referia al programa. Pedro Ruiz immediatament li va ordenar que somrigués i la va voler animar. “En la televisión ofrecen más dinero por ensuciar que por limpiar. Es más difícil limpiar que ensuciar”. Certament cal netejar. Però en una època de tanta sobreexposició i arrogància a totes les pantalles en general, també cal una televisió que no estigui feta des del jo i la falsa modèstia.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió