I si llegíssim més? / I si robéssim menys?
I si llegíssim més?
Manuel Campo Vidal, pàl·lid per a l’ocasió, va oficiar les absoltes del bipartidisme. La deriva barroera del cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va evidenciar una pobresa d’oratòria, de manca de vocabulari i de facilitat de paraula gairebé tan greu com l’absència d’idees o capacitat de lideratge. Si políticament el debat va ser d’una grisor esbarriada, a nivell de retòrica la tristesa va ser de vergonya aliena. Deixeu-m’ho dir: en els moments de més tibantor, fotien pena. Segurament, si l’un o l’altre haguessin llegit més, se n’haurien sortit millor, haurien seduït algun indecís i no els hauria calgut recórrer a la discussió de conductors en un semàfor. És aquella idea dita i repetida per l’enyorat Emili Teixidor: “Com més paraules tenim, més humans som”. I aleshores afegiria, amb raó i amb el seu entusiasme habitual, que tenir un bon vocabulari és com tenir un armari ben endreçat, que de seguida hi trobes allò que busques. Llegir, a banda de viure d’altres vides i descobrir emocions, significa obrir-nos a mons nous, ens ajuda a posar-nos en el lloc de l’altre, ens alimenta el cervell, ens nodreix de pensaments i, fins i tot, els ordena d’una manera més depurada. Patrici Tixis, el president del Gremi d’Editors, un home que té el sector al cap i que va pel món carregat de dades, va desvelar dimecres que un 40% dels espanyols (i aquí s’inclouen els catalans) no llegeixen cap llibre a l’any. No preguntarem als candidats a la Moncloa quants llibres llegeixen cada legislatura. Això no dóna vots. Per posar remei a la progressiva manca de lectors, Tixis proposa un pacte transversal que comprometi totes les administracions, siguin del color que siguin. La intenció és bona, però les prioritats sempre acaben sent unes altres. ¿O no ha quedat en el calaix el pla integral per la lectura que havia de fer el govern de la Generalitat?
I si robéssim menys?
El Mercat del Llibre de Nadal, del cap de setmana passat, va ser un èxit; l’últim Sant Jordi va ser el millor en vendes en sis anys; els autors catalans estan venent —això ens diuen— tants llibres com abans de la crisi. Patrici Tixis esfilagarsa aquest munt de xifres que il·lusionen però, a l’altre plat de la balança, en posa una que desencoratja: 335 milions de descàrregues il·legals de llibres digitals en l’últim any. Un cop de destral al sector. Un bon editor em va dir que fins que no vegem un senyor detingut i emmanillat al Telediario perquè s’ha descarregat un llibre, la pirateria no anirà de baixa. Tixis exigeix a Rajoy que comencin les accions dissuasives i es lamenta que el seu govern fes una reforma de la llei de la propietat intel·lectual de cara a la galeria, per fer veure que lluitava contra la pirateria per, en realitat, no aplicar ni una sola mesura per fer-la complir. La majoria absoluta popular mai no ha apostat per la cultura. Un exemple més el tenim en el 40% menys de suport a les biblioteques. Llegir, per què, deuen pensar. Perquè la gent tingui més esperit crític? I així anem: cada vegada pitjor en la comprensió lectora als PISA i cada vegada més líders en pirateria. Quan un anomenat pirata es descarrega House of cards o La noia del tren no està estafant el gran capital, està perjudicant un guionista, un maquillador, un tècnic de so... Els escriptors no poden fer com els músics, que allò que no ingressen pels discos ho miren de recuperar en un concert, experiència única, impossible de copiar. Un autor què ha de fer? Potser una vintena de persones pagaran cinc euros perquè un escriptor els faci una metàfora en directe? La meva idea, modesta però potser eficaç, és que deixem de dir-ne pirates. Té una connotació massa romàntica, de pel·lícula, ens cauen bé els de Mar i Cel. Les coses pel seu nom. No són pirates. Són lladres.
