05/07/2021

De la llei a la selva

3 min
Puigdemont i Junqueras, al Parlament

Un dels principis més escarnits dels que van guiar la preparació de l'1-O és el de voler anar “de la llei a la llei”. Un principi que potser ja és hora d’explicar adequadament i fins i tot de reivindicar-lo, per si mai ho haguéssim de tornar a fer. N’ha fet befa, sobretot, un radicalisme verbal independentista ignorant del pes de la responsabilitat del govern d’aquell moment en relació als drets fonamentals dels catalans. I, lamentablement, la demagògia autoculpabilitzadora en contra d’això que se n’ha dit el “processisme” –tan típica de la cultura política victimista del país– ha fet forat en l’opinió pública sense que ningú s’hagi ocupat de defensar aquell principi.

El principi “de la llei a la llei” no responia a cap exercici d’ingenuïtat, ni a cap llirisme polític ni jurídic. Primer, perquè és impensable en els seus autors intel·lectuals, de qui si alguna cosa és pot dir és que coneixien millor que ningú les entranyes de l’adversari. Segonament, perquè en cap cas s’ignorava que entre la llei (és a dir, l’ordre constitucional del qual es partia) i la llei (el nou ordre jurídic d’una Catalunya independent) hi hauria una gran col·lisió d’efectes impredictibles. I, per això, el que es pretenia era minimitzar l’impacte de la sotragada en la seguretat jurídica d’institucions i persones. 

És a dir, el principi tractava de preveure –fins allà on fos possible– com es podia oferir la màxima garantia, per exemple, en la continuïtat dels processos judicials oberts i no resolts amb implicats a una banda i l'altra, o en la garantia dels contractes entre empreses els àmbits d’actuació de les quals quedessin afectats per la secessió. I, molt particularment, es tractava de pensar en com calia garantir el respecte als drets fonamentals de les persones i no desatendre les cartes internacionals amb què hom volia mostrar un respecte escrupolós. 

La interpretació caricaturesca del principi “de la llei a la llei” ha volgut fer creure que hi havia experts tan babaus per pensar que la secessió seria una bassa d’oli i que es resoldria, l’endemà del referèndum, publicant uns quants decrets al Diari Oficial de la Generalitat. I era tot el contrari: conscients del daltabaix que es produiria, calia precisar tan bé com es pogués quin havia de ser el punt d’arribada per reduir fins allà on fos possible la inseguretat jurídica. Si es vol, també es tractava de mostrar als més temorencs que no havia de ser una independència improvisada. Però el que no podien fer els juristes, òbviament, era entrar en l’estratègia política que havia de portar, precisament, d’una llei a l’altra. 

M’ha semblat oportú fer aquesta reivindicació del principi “de la llei a la llei” just ara que, de manera molt pertinent i necessària, l’ARA ha desvelat el marc d’inseguretat jurídica en què es mouen els funcionaris de la Generalitat de Catalunya . El cas és que amb l’aplicació el 2017 de l’article 155, però ja abans amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i la persecució del 9-N del 2014, l’assumpció per part del sistema judicial del compromís polític de salvar la unitat d’Espanya ha comportat l’entrada a la Generalitat d’un clima de temor, per no dir terror, en què es va amb peus de plom per no arriscar feina i patrimoni. I això afecta tot el que pugui tenir a veure amb la independència, però també organitzacions sospitoses que veuen revisats els ajuts que reben amb un zel extrem, en molts casos paralitzador.

De la voluntat previsora d’oferir una pista d’aterratge amb les màximes garanties jurídiques arribat el cas d’una hipotètica independència, d’aquell “de la llei a la llei”, hem anat a parar a un “de la llei a la selva”, en què l’arbitrarietat jurídica és el pa de cada dia. Un fet que demostra, encara més clarament, la bona intuïció d’aquell principi tan injustament bescantat.

Salvador Cardús és sociòleg

stats