La llengua ens exigirà prendre riscos
A aquestes altures, el debat sobre llengua i immigració ha caducat, perquè qui vulgui negar l’evidència s’està enganyant a si mateix i als altres: Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una certesa. El que sí que admet discussió és si el predomini del castellà es deu a la voluntat lingüicida dels nouvinguts, o si el que estem vivint és una derivació lògica del context sociopolític.
Les onades migratòries del segle passat van arribar a un país on el català era majoritari però estava fora de la vida pública, de l’escola i dels mitjans. Els catalanoparlants, indefensos, van haver d’acceptar que el castellà fos la llengua franca entre els autòctons (bilingües) i els nouvinguts (monolingües). Malgrat tot, milers de fills d’aquelles onades es van incorporar a la llengua del país, la qual cosa és un èxit notable, però no suficient. Perquè les onades posteriors, les d’aquest segle, d’origen més divers, van arribar amb el català ja oficial, però en una situació en què el castellà era la llengua principal de la meitat de la població, i l'única de coneixement obligatori. Per tant, en conjunt, la immigració del darrer mig segle ha fet el que fan tots els nouvinguts: triar fer l’imprescindible, per sobre del desitjable.
No pretenc exonerar certs tics neocolonials que han humiliat molts catalanoparlants. Conductes supremacistes que ens exigien canviar d’idioma per “educació” o, encara pitjor, perquè “estamos en España”. Però en general és encertada la dita castellana a donde fueres, haz lo que vieres: Un Mohammed instal·lat a la Vall d’en Bas en pocs anys ha esdevingut en Met i parla un garrotxí magnífic, mentre que hi ha milers d’andalusos o extremenys que porten 40 anys vivint a Badalona i no saben dir ni bon dia. Som el que som i el context en què ens movem. Fluxos d’immigració massa sobtats han produït bombolles tancades. Amb una natalitat més generosa, una immigració gradual i una llengua no soterrada durant el llarguíssim parèntesi franquista, les coses haurien anat diferent. Però la recança, ara, no ens és útil.
El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de socialització entre els joves, percepció del català com a idioma innecessari, majoria insultant del castellà i l’anglès en els productes culturals i d’oci, provincianisme de celebritats i referents socials que adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més ampli, etcètera).
La tercera fase és elaborar un pla d’emergència, que per a mi es basa en quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable– dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la catalanització de la vida pública, en l’àmbit social, mediàtic i cultural (això s’està fent, però en un grau insuficient per corregir les inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l’Estat. Un altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.
